Seguim amb el discurs de Jesús, segons l’evangeli de sant Lluc, que anem llegint aquests darrers diumenges. Avui, Jesús parla de si mateix com d’algú que ha vingut a posar dificultats i no a resoldre-les, a furgar en les ferides i no a curar-les… Certament les seves paraules no deixen indiferent ningú i ell sempre mostra clarament la seva postura. No pretén enganyar amb “mentides piadoses” per tal d’atreure’s més seguidors. Jesús mostra el seu camí i mai parla de triomf o de servir-se del poder de Déu en benefici propi o dels seus seguidors. El seu camí acaba en un fracàs total des del punt de vista humà. Però, com els profetes, com Jeremies (primera lectura) ha de ser testimoni de la veritat, agradi o no, sigui políticament correcte o humanament convenient, Ell ha vingut a salvar, redimir, sanar l’home infamat en el més íntim del seu ser per un mal que afecta la mateixa creació divina i això no es pot fer només amb bones intencions o paraules. Per això diu, de manera ben gràfica, que ha vingut a “calar foc a la terra”, amb les seves paraules i obres.
Jesús identifica aquestes paraules amb el seu “baptisme”, dient clarament que el foc se l’endurà a Ell pel davant, que així es consumirà la Missió que ha començat. I això va ocasionar, ocasiona i ocasionarà una gran divisió en el món, en les famílies i dins de cadascun de nosaltres. Aquest foc serà una “crisi”, una purificació, neteja o alliberament de tots els enganys i autoenganys, de tot allò rebut o produït que ens impedeix caminar de veritat vers la nostra meta veritable. Realment Crist, i una vida cristiana real, exigeixen molt de nosaltres. En rebre la crida, tot és il·lusió i bona voluntat però de seguida comencem veure obstacles en la nostra formació i manera d’entendre la vida i, encara pitjor, en com la vivim. El foc encès per Jesús ens guia i orienta però el camí és llarg i dificultós. Avui se’ns avisa que si l’estem trobant massa fàcil és que, potser només potser, l’hem perdut.
