Ja a Jerusalem, Jesús observa tot el que passa en el Temple per ensenyar-nos a llegir i entendre la realitat i, més important, a discernir el retorn de la presència de Déu i el seu regne a la ciutat santa en la persona del Crist. No solament es tracta de fer grans discursos i gestos inoblidables sinó de fer veure com afecta la intervenció de Déu en el cor de les persones.
A l’evangeli d’avui, Jesús adverteix el seus sobre la forma de viure la pietat dels fariseus, que només és aparença, i sobre el coneixement de l’Escriptura que tenen els escribes, que només ofereixen teories buides, opinions que no entren en el fons de la qüestió, que és el misteri de Déu. Teories que, a més, després no porten a la vida. Jesús ensenya que el que és més necessari en la vida ordinària i en les ocasions extraordinàries és la fe. Perquè la fe és el do de Déu i la disposició humana que ens fa veure la realitat tal com és, això és, ens permet el contacte immediat amb el misteri, que és el fons d’aquesta realitat i d’on sorgeixen tots els moviments que cal conèixer i davant els quals cal reaccionar.
En mig de l’aparell religiós i polític que se centra en el Temple, Jesús descobreix aquesta pobra viuda i la seva exigua almoina que pràcticament no serveix per a res però que posa de manifest, tal com ens mostra Jesús, la seva caritat. Ho diu també la primera lectura: aquesta altra vídua, una estrangera de Sidó, mostra també, amb el seu gest, que confia en el profeta i en la Paraula de Déu, i així permet la intervenció directa de Déu en la seva vida i en tota la realitat. Ella es converteix en signe del que és veritablement necessari: creure en el Déu que dona la vida, que ens atorga tot el que ens fa falta, de veritat.
La fe és llum i el que sustenta la vida. Jesús veu que aquesta dona, que no té gairebé res, ofereix a Déu tot el que té per a viure, que es posa per complet a les seves mans sabent que no es veurà defraudada. El contrast amb el Temple, els seus oficials i servidors, amb el poble sencer d’Israel que ofereix allí el que li sobra, és complet. Són els creients com aquesta dona els que comprendran qui els visita i per què. Veuran que, en la persona de Jesús, ha arribat el regne de Déu, i també nosaltres entendrem per què ha dit, des del principi, que ha vingut per als pobres, els pecadors, els exclosos, els que esperen, de veritat, que l’ajuda de Déu els sostingui i els aixequi. Això és el que Jesús ens porta i ens dona cada dia. El perdó, la misericòrdia de Déu mateix, la confiança de tenir un Amic que mai falla (santa Teresa). Es tracta de la seva Gràcia, del seu Amor que ens cura, alimenta, sustenta i aixeca, i ens porta a una vida veritablement humana i, després de la mort inevitable, a la vida eterna. Però tot això requereix que confiem plenament, que reconeguem en la humanitat pobra i humil de Jesús al Déu veritable que ha arribat per a complir totes les seves promeses.
Primera lectura: 1Reyes 17, 10-16
En aquell temps el profeta Elies se n’anà a Sarepta. Quan arribà a l’entrada del poble hi havia allà una viuda que recollia llenya. Elies la cridà i li digué: «Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure.» Mentre l’anava a buscar, Elies la tornà a cridar i li digué: «Porta’m, també, un tros de pa.» Ella respongué: «Per la vida del Senyor, el teu Déu, et juro que no en tinc gens. Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli. Ara estava recollint aquests branquillons i anava a fer pa per a mi i per al meu fill. Ens el menjarem i després morirem de fam.» Elies li respongué: «No tinguis por. Fes-ho tal com dius, però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l. Després ja en faràs per a tu i per al teu fill. Això diu el Senyor, Déu d’Israel: No es buidarà el pot de la farina ni s’abaixarà l’oli de la gerra fins al dia que Senyor enviarà la pluja al país.» Ella va fer tal com Elies li havia dit, i durant molts dies, tant ella com la seva família van poder menjar: no es va buidar el pot de la farina ni s’abaixà l’oli de la gerra, tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.
Segunda lectura: Hebreos 9,24-28
Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada, com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
Evangelio: Marcos 12, 38-44
En aquell temps, Jesús, [instruint la gent els deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament.»]
Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia.»