“Fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment, no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.”

Jesús sempre parlava amb veritat i claredat, directe al cor dels qui li escoltaven. Potser, sovint ens costa entendre’l pel fet que hi ha una gran distància històrica entre la seva vida temporal i la nostra. Jesús parla als homes de tots els temps però ho fa des d’una llengua, cultura i mentalitat determinades, i no podria haver estat d’una altra manera per respectar la veritat i realitat de l’Encarnació. El Fill etern del Pare s’encarnà en un temps, context i circumstàncies concretes. És útil i important entendre-ho per captar bé les seves paraules, que són divines, però també humanes (ens ho recorda el Concili Vaticà II a la Dei Verbum). Ho diu la primera lectura, i molts altres textos de l’Escriptura, el Verb etern de Déu va venir a nosaltres revestit d’humilitat i paciència, que reflecteixen el mateix ésser de Déu (amorós, pacient, donador, no destructor, de vida), però és fonamental saber que el Déu totpoderós ho posa tot de la seva part per apropar-se a les nostres vides i realitat, sense «esglaiar-nos» però també sense enganys ni mentides «piadoses», per revelar-nos tota la veritat. Ja ho veiérem el diumenge passat: cal posar per davant i per damunt de tot el seu amor, la veritat del seu lliurament per nosaltres, si volem que la nostra vida canviï realment, que es vagi fent nova. Que no ens afalagui, a alguns els pot semblar massa dur, i més en els temps que corren, però altres hi podem veure un signe clar del seu amor que l’ha portat a encarnar-se veritablement en la realitat històrica de l’home, de cadascun. Jesús, a l’Evangeli d’avui, parla de la pròpia realitat que contempla, de les conseqüències de la seva acció i missió: els fruits del regne de Déu. Sorprès, eleva una pregària de benedicció i d’acció de gràcies pels que s’adonen de la seva obra i del que significa, que, sorprenentment, i són els mateixos que ja assenyalava l’Escriptura, la «els senzills», els «pobres en l’esperit», mentre que savis i entesos no s’assabenten de res. Es tracta, diu Jesús, de la voluntat directa del Pare («així us ha plagut a vós») que ho ha disposat tot (la revelació i la manera de fer-la) en mans del Fill de manera que qui el coneix i acull, acull i coneix al Pare mateix i tota la veritat que manifesta. El que Jesús fa evident aquesta unió única que té amb el Pare i que fa d’Un i de l’Altre claus de la revelació personal de Déu: tal com es coneixen entre si, així es volen donar a conèixer i el ministeri de Jesús és posar-ho en pràctica. Però, com sempre passa a l’Evangeli, no es tracta d’exposar idees, coneixements intel·lectuals o teories discutibles sinó de parlar de la vida i de la realitat. Acollir i creure a Jesús significa junyir-se al seu «jou» (una expressió que els escribes aplicaven a la Llei) per experimentar, paradoxalment, alleujament, descans i alliberament. Aquesta és la nova Aliança, l’amistat i l’amor de Déu que s’ofereixen d’una manera ben concreta a través de l’amistat i l’amor d’aquest home, Jesús. Sí, és clar, és un compromís, un «jou», un càrrega però és lleugera i capaç de donar sentit a la vida pròpia i comunitària. Donar-li aquest sentit a la vida pot ser a vegades dur però això és viure i no vegetar, com ho fan les nostres despreocupades mascotes.