La celebració d’avui és encara un ressò de les festes de Nadal, és a dir, que revivim i agraïm el fet increïble de l’Encarnació i la seva manifestació a Israel, el poble escollir d’aleshores, i a nosaltres, gentils, poble elegit a partir d’aquell moment. És especialment gràcies a Joan Baptista que hem sabut l’arribada del Messies de Déu, anunciat per ell sense embuts com l’Espòs que ve a fer-se càrrec de la nostra vida i realitat. Joan deia que ell no era digne de llevar-li les sandàlies, això és, de reclamar el seu dret a acollir l’esposa i donar continuïtat a la història d’amistat entre Déu i el poble, aquesta vegada havent aconseguit una nova realitat de presència i comunió. D’aquí ve que el primer Signe de Jesús (miracle o fet extraordinari que «mostra» allò que realment és la seva missió) sigui en unes noces.
Ja ho havia presentat el bonic text d’Isaïes de la primera lectura que descriu la nova salvació que Déu proclama, directament, com «desposori». Conseqüència de la seva intervenció, diu el profeta, és que el poble ja no se sentirà abandonat, sense sentit, ja no veurà la seva vida com un complet fracàs consistent en treballar i sofrir fins a morir, sinó que aconseguirà la seva meta en la fecunditat i un futur que li proporciona, precisament, Déu, el seu redemptor. Perquè també el seu Espòs no tem mesclar la seva vida amb la condició humana per salvar-la i elevar-la on Ell vol que estigui. L’Evangelista Joan, doncs, amb aquest primer Signe de Jesús ens mostra l’essència mateixa del seu ministeri. Jesús no solament ha vingut a ensenyar el camí de Déu per cridar a la conversió i a abandonar aquestes formes injustes de vida que porten a la mort. No, Ell ha vingut per a unir-nos «matrimonialment» amb la vida mateixa de Déu a través de la seva presència, la seva paraula, i, finalment, el seu lliurament fins a la mort i la seva resurrecció.
Tot comença perquè a les noces es queden sense vi, signe per excel·lència de la celebració i motiu fonamental de l’alegria. És un desastre perquè tan sols el vi separa un àpat ordinari d’una festa. Si falta l’essencial, allò que ens omple l’ànima d’alegria, només queda la rutina, allò que cal aguantar, per què sí, dia a dia. Maria, mare de Jesús, s’adona i veu que només el seu Fill pot fer alguna cosa: que l’única cosa que tenen a mà, l’aigua que serveix per a les purificacions (perquè l’anar fent de la vida ordinària no derivi en desesperació) esdevingui el vi de la festa de viure. És ella, finalment, la que venç les dificultats: les del propi Jesús, que pensa que no és el moment, i la falta d’aigua, que ni això tenen a mà i l’han d’anar a buscar. Però ella confia en el seu Fill i en el que ha vingut a fer i en què val la pena «forçar» una mica la situació. Per això aplana els camins dient ‘feu el que Ell us digui’, posant el marxa el procés que converteix allò en una veritable festa. I, per si no n’hi hagués prou, el vi procedent de l’aigua que neteja i purifica, gràcies a les mans de Jesús, esdevé el millor, supera en qualitat al que era normal, deixant constància que una cosa veritablement extraordinària acaba de succeir. L’ordinari, la vella religió jueva s’ha transformat, gràcies a la presència de Jesús, en una cosa molt diferent. Els presents han pogut degustar la vida mateixa de Déu associada al seu enviat, el qual, a més, enceta els seus signes per manifestar la seva glòria i ajudar en el procés de fe dels seus deixebles. Cada trobada amb Ell, cada Sagrament, especialment cada Eucaristia, ens fan anar veient que també ens anem ‘transformant’, que la nostra vida ja està unida a la vida mateixa de Déu, en la qual hem de fer tot el possible per créixer.
Primera lectura: Isaías 62, 1-5
Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem fins que aparegui com un raig de llum el seu bé, i la seva salvació com una torxa encesa.
Els altres pobles veuran el teu bé, tots els reis veuran la teva glòria i et donaran un nom nou que els llavis del Senyor designaran.
Seràs una corona magnífica a les mans del Senyor, i una diadema reial a les mans del teu Déu.
No et podran dir més «L’Abandonada»,
no podran dir «La Desolada» a la teva terra: a tu et diran «Jo-me-l’estimo», i a la teva terra, «Té-marit», perquè el Senyor t’estimarà, i tindrà marit la teva terra.
El qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia.
Segunda lectura: 1Corintios 12,4-11
Germans, els dons que rebem són dons diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres.
Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
Un, gràcies a l’Esperit, rep el do d’una paraula profunda; un altre, per obra del mateix Esperit, rep el do de desglossar les veritats;
un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de donar la salut als malalts;
en virtut de l’únic Esperit, un altre, el do de fer miracles; un altre el do de profecia;
un altre, el de distingir si un esperit és fals o autèntic;
un altre, el do de parlar llenguatges misteriosos; un altre, el do d’interpretar-los.
Tots aquests dons són obra de l’únic Esperit, que els distribueix en particular a cadascú com li sembla bé.
Evangelio: Juan 2, 1-12
En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.
Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi.»
Jesús li respon: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora.»
Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui.»
Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d’elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes.
Els diu Jesús: «Ompliu d’aigua aquestes piques.»
Ells les ompliren fins dalt.
Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.»
Ells n’hi portaren.
El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi. Ell no sabia d’on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l’aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor.»
Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell.
Després d’això va baixar a Cafarnaüm amb la seva mare, els seus germans i els seus deixebles, però tan sols s’hi quedaren uns quants dies.