Avui l’evangelista Lluc narra un sermó, un ensenyament especialment xocant de Jesús. Jesús baixa de la muntanya i en una lloc pla comença a parlar als seus seguidors. Tots el consideren un profeta, i en això no els defrauda: les seves paraules són certament com les dels profetes anteriors -la veritable revelació és tradició, no «adanisme» i el nou no ha de reinventar-se del tot-. Jesús repeteix el que ja havien dit uns altres, almenys per començar. Els profetes havien parlat dels «pobres» com d’aquells que volen i saben posar-se en mans de Déu, és a dir, aquells que realment entenen de què va l’aliança (primera lectura). Qui confia en Déu rep la benedicció i qui només pot confiar en l’home està abocat a la maledicció. Confiar en Déu és com estar assentat en bona terra, alimentat pels corrents mateixos de la vida. Així descriu el profeta qui viu de veritat l’aliança com a comunió amb Déu. En realitat, el pobre bíblic és aquell que reconeix la seva profunda relació amb Déu, que sap i accepta que és criatura i que rep d’Ell el seu ser i que en Ell se sustenta.
Jesús anuncia això mateix en les seves benaurances i malediccions. Es tracta aquí de vida i mort, de salvació o condemnació. Déu ens ha fet veritablement lliures i Jesús ens posa davant amb les paraules més clares possibles el dilema i diu que aquest és el moment de decidir: confiar en Déu és ara confiar en aquest home, Jesús, i afrontar al seu costat tot el que vingui. I segur que no serà l’abundor, els honors i els reconeixements sinó tot el contrari.
Però Jesús és molt més que un profeta: en Ell hi ha també el compliment de la promesa de Déu de sostenir-nos i alimentar-nos amb el millor de la vida: el perdó, l’amistat, l’amor veritable.
I perquè així ho va voler Ell -i el cas és que encara l’Església porta tots aquests segles preguntant-se per què- els primers que veuran i gaudir d’aquest compliment són els pobres i necessitats en el més ampli sentit d’aquestes paraules.
Certament, el seu ministeri concret així ho va mostrar quan, sense rebutjar ningú, es va acostar sempre als necessitats per oferir-los personalment, segons les circumstàncies de cadascun, la salvació concreta: la curació, la penitència purificadora, el perdó, forces, ganes i ànims per a seguir en la lluita que val la pena i que significa recuperar la comunió amb Déu i amb els altres.
Primera lectura: Jer 17, 5-8
Això diu el Senyor:
Maleït l’home que es refia de l’ajut humà, que busca un home per fer-ne el seu braç dret, mentre el seu cor s’allunya del Senyor.
Serà com la pomera de Sodoma en el desert de l’Arabà, que no tasta mai un moment de bonança; viu en els indrets xardorosos de l’estepa, en una terra salada que no es pot habitar.
Beneït l’home que es refia de l’ajut del Senyor i troba en el Senyor la seguretat.
Serà com un arbre plantat ran de l’aigua que estén les arrels vora el corrent; quan ve l’estiu, ell no té por, i el seu fullatge es manté fresc; en anys de secada no es neguiteja ni deixa de donar fruit.
Segunda lectura: 1 Cor 15, 12. 16-20
Germans:
si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que entre vosaltres alguns neguen la resurrecció dels morts?
Perquè si fos veritat que els morts no ressusciten, tampoc Crist no hauria ressuscitat. I si Crist no hagués ressuscitat, la vostra fe no tindria objecte, encara estaríeu submergits en els vostres pecats. A més, els qui han mort creient en Crist estarien perduts sense remei.
Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.
Però la veritat és que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort.
Evangelio: Lc 6, 17. 20-26
En aquell temps, Jesús amb els deixebles baixà de la muntanya i s’aturà en un indret pla on hi havia molts dels seus seguidors i una gentada del poble que havia vingut de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó.
Jesús alçà els ulls i digué mirant els seus deixebles:
«Feliços els pobres: el regne de Déu és per a vosaltres.
Feliços els qui ara passeu fam: vindrà el dia que sereu saciats.
Feliços els qui ara ploreu: vindrà el dia que riureu.
Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home, la gent us odiarà, us esquivarà, us ofendrà i denigrarà el vostre nom:
aquell dia alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel; igual feien els seus pares amb els profetes.
Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol.
¡Ai de vosaltres els qui ara aneu tips: vindrà el dia que passareu fam.
¡Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà el dia que us doldreu i plorareu.
¡Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres:
igual feien els seus pares amb els falsos profetes.