Jesús utilitza paràboles per ensenyar, mostrar, explicar com actua Déu. Tot ha canviat amb la irrupció del regne en la seva persona, i sabem perquè Jesús mateix ho revela, encara que fins a cert punt, com tot allò que es miseriós o diví. Es tracta d’una intervenció real, d’una presència comprovable i sempre positiva (primera lectura). El poder de Déu, creador d’aquest món, sempre s’ha responsabilitzat de les seves criatures, en té cura i les protegeix. Es tracta d’un «poder total» que es manifesta en la fidelitat i que es converteix en perdó, en redempció, sempre que calgui. Jesús explica que, tanmateix, aquest poder conviu amb altres forces d’aquest món i també de l’«enemic». Com assenyala la primera paràbola de l’Evangeli d’avui, el bon fruit creix i conviu amb el dolent, i cal que sia així perquè, amb els nostres recursos humans, sempre és preferible no arrencar d’arrel el mal pel risc de perjudicar també el fruit bo. No diem que no calgui discernir, o que tot sigui igual, blat o jull; al contrari: en el seu moment, el fruit dolent, com l’arbre dolent que l’ha produït, serà arrencat d’arrel i llançat al foc de la completa inexistència. I discernir és necessari perquè han de conviure, tot i que qualsevol bon observador i coneixedor de la veritat de l’Evangeli sap distingir prou bé el jull. Les altres dues paràboles parlen de la força del poder de Déu, capaç de donar vida i fer-la créixer amb el suport. La força del regne de Déu és aquí, no la veiem, però actua quan ha de fer-ho, sense manifestacions espectaculars ni cap propaganda. Aquest és un missatge que ens cal tenir present, especialment en els nostres temps, que no són ni millors ni pitjors que uns altres. D’una banda, sembla que cada vegada hi ha més gent que dubta de la força i la capacitat de la intervenció divina, tot i que aquells que hi aprofundeixen perceben la seva acció, especialment la misericòrdia, el perdó i la seva indestructible fidelitat. I també, avui veiem créixer arreu molts tipus de jull, fins i tot alguns que es creien extingits. La mentida i la manipulació creixen al costat de la veritat i la llum, i no hi ha manera d’evitar que sigui així, no hi ha manera d’extirpar-les, però cal combatre sempre l’error, l’ambigüitat, la maldat de qui intenta fer passar la mentida per veritat o per mitja veritat. Jesús repeteix que les paràboles anuncien i mostren el que és secret des de la fundació del món i que ara, amb Ell, s’ha fet evident. I afirma també que les paràboles són revelació veritable del secret del Regne i que, gràcies a elles, amb fe, amb coneixement de Crist, anem entenent i reconeixent el que està succeint: que Déu actua en Crist per a sustentar, perdonar, redimir, donar vida, abans que Ell torni i només quedi la veritat i la vida en la seva presència. Les altres dues paràboles parlen de la força del poder de Déu, capaç de donar vida i fer-la créixer amb el suport. La força del regne de Déu és aquí, no la veiem, però actua quan ha de fer-ho, sense manifestacions espectaculars ni cap propaganda. Aquest és un missatge que ens cal tenir present, especialment en els nostres temps, que no són ni millors ni pitjors que uns altres. D’una banda, sembla que cada vegada hi ha més gent que dubta de la força i la capacitat de la intervenció divina, tot i que aquells que hi aprofundeixen perceben la seva acció, especialment la misericòrdia, el perdó i la seva indestructible fidelitat. I també, avui veiem créixer arreu molts tipus de jull, fins i tot alguns que es creien extingits. La mentida i la manipulació creixen al costat de la veritat i la llum, i no hi ha manera d’evitar que sigui així, no hi ha manera d’extirpar-les, però cal combatre sempre l’error, l’ambigüitat, la maldat de qui intenta fer passar la mentida per veritat o per mitja veritat. Jesús repeteix que les paràboles anuncien i mostren el que és secret des de la fundació del món i que ara, amb Ell, s’ha fet evident. I afirma també que les paràboles són revelació veritable del secret del Regne i que, gràcies a elles, amb fe, amb coneixement de Crist, anem entenent i reconeixent el que està succeint: que Déu actua en Crist per a sustentar, perdonar, redimir, donar vida, abans que Ell torni i només quedi la veritat i la vida en la seva presència.
Primera lectura: Sabiduría 12, 13. 16-19
Fora de vós, que vetlleu sobre tothom,
no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa.
La vostra força és font de justícia,
i el mateix domini que teniu sobre tothom fa que tracteu amb tota consideració.
TDemostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot,
o bé quan humilieu aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants.
Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències
i ens governeu amb tota consideració:
el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà.
Obrant així, heu ensenyat al vostre poble
que els justos han de ser humans amb tothom,
i heu omplert d’esperança els vostres fills,
en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.
Segunda lectura: Romanos 8, 26-27
Germans,
Germans, és l’Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar.
Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit; ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.
Evangelio: Mateo 13, 24-43
En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola:
«Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:
“No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull?”
Ell els respongué:
“Això ho ha fet algú que em vol mal.”
Els mossos li digueren:
“Voleu que anem a collir-lo?”
Ell els diu:
“No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors:
‘colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner’.”»
[Els proposà encara una altra paràbola:
«Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques.»
Els digué també una altra paràbola:
«Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat.»
Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles.
Així es complia allò que havia anunciat el profeta:
«Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.»
Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li
que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp.
Ell els digué:
«El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels.
Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol. » Qui tingui orelles, que ho senti.»]