“Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen”

El Sermó de la Muntanya continua dibuixant la «millora», el canvi, «el plus», que és, a la vegada, compliment i superació de la Llei de l’antiga aliança. Ja vam dir que Jesús va venir –i continua present– per fer veritat el regne dels cels, com diu Mateu, perquè les promeses de Déu es facin realitat en cada home, creat personalment per Déu. No són proclames, actuacions o lleis, com les dels nostres dies, sense transcendència, són per experimentar l’amor del Pare, i la redempció, això és, la superació de les nostres pors i esclavituds, la llibertat. És per això, respectant essencialment la llei, que es complirà fins a la més lletra més petita, que Jesús comença a proclamar també unes «antítesis», a mena d’afegits per matisar l’aprofundiment en la vivència de l’aliança. Les normes del diumenge anterior s’encaminaven a fer presents la fraternitat, l’amor entre els homes, bandejant la injustícia d’aprofitar-se dels altres, conformant una mena de mur entorn dels altres per protegir-los dels nostres desitjos, cobdícies, odis, judicis, culpabilitzacions. Però cal anar més enllà: apropar-nos als altres, perquè la fraternitat no és mera benevolència. La paraula de Jesús moltes vegades ens descol·loca perquè ens replantegem com respondre a qui ens vol agredir, ens demana alguna cosa o es vol aprofitar de nosaltres (o això creiem). Com en les altres antítesis, considerem l’altre, sota la mirada del Pare, com un igual, un germà en potència, tot i que amb reserves. La vida no és la guerra i som responsables els uns dels altres i se’ns convida a no defensar a ultrança la nostra posició o els nostres drets o el que considerem el nostre lloc en el món. La Llei consta, sobretot, de límits, barreres a partir de les quals la vida perilla i per això Jesús parla des d’aquests límits tenint sempre present la meta, que és la comunió plena amb Déu i amb els altres, com ens recorda la primera lectura: hem estat creats i destinats a «ser sants», a ser com Déu mateix és, a participar plenament de la seva vida, de l’amor cert i veritable i evitant l’odi i el desamor de totes, totes. Encara més: aquest amor s’ha d’estendre, com el de Déu, fins als enemics, no solament els qui ens molesten, sinó fins aquells que ens puguin odiar. I la raó és la mateixa sempre: són fills de Déu com nosaltres i el compliment ple de la voluntat del Pare (o regne de Déu) implica també aquesta obstinació. Estimar sovint comença pregant per l’altre, expulsant-nos, davant del Pare comú, qualsevol indici de malícia vers ell i intentant comprendre els seus actes i motivacions o, simplement, reconèixer-li la seva humanitat, com a germà meu que és. Això no té res a veure amb el «bonisme» que és un altre forma d’anomenar la mentida. Estimar és també reprendre, desenganyar i, probablement no hi haurà servei més gran, obrir els ulls a l’altre, fins i tot a cost de la seva «enemistat». Es tracta de reconèixer la vida i la realitat com són i de treballar en la direcció vers la qual Jesús mateix ens vol portar.