«Està escrit: “No temptis el Senyor, el teu Déu.”»»

La Quaresma comença cada any parlant-nos de les temptacions que va patir Jesús, home com nosaltres, a la seva carn, en la part humana de la seva Missió. El Maligne va voler influir en Ell, com en nosaltres, mostrant-li com funcionen aquí les coses, com havia d’actuar per guanyar-se el cor dels homes. Se’ns diu així, amb tota claredat, que la nostra vida cristiana i creient és lluita, és enfrontament continu amb totes les forces humanes i espirituals que ens volen desviar del nostre camí. I és lluita espiritual, de l’esperit, i la carn, en primer lloc, per tal de sotmetre el nostres instints i apetits (com diria sant Joan de la Creu) a la raó, al nostre esperit, capacitat per conèixer i valorar millor la proposta divina. Però també és lluita entre el nostre esperit i l’Esperit, a fi que sotmetem també, voluntàriament, (mai destruint o «crucificant» com alguns diuen) la nostra raó.
L’Evangeli ens recorda, en primer lloc, que Jesús no va defugir aquesta lluita, al contrari, va anar al seu encontre: Ell mateix marxà al desert per trobar-se a soles amb l’enemic i lluitar amb ell. L’Evangeli relata aquest enfrontament. En primer lloc, l’enemic, coneixent el seu costat més feble de Jesús, que, essent home, sent gana després de quaranta dies de dejuni, l’ataca per aquí: si de veritat ets el Fill de Déu, fes que aquestes pedres es converteixin en pans. Li està proposant que utilitzi la seva especialíssima relació amb Déu –és el seu Fill– per satisfer aquesta fam i, de pas, li està suggerint, a Ell i a nosaltres, que si realment és el Fill de Déu, Déu fet home, hauria de tornar a convertir aquest món, aquest desert, en un paradís, convertint les pedres en pans per a, per exemple, acabar amb la fam, endèmica d’aquest món. Jesús li respon de manera concisa que « que l’home no viu només de pa». Podem entendre-ho en el sentit que el lloc de Déu en la nostra vida no és per construir un paradís terrenal, ni facilitar-nos la vida amb màgia, fent el que nosaltres ja tenim capacitat de fer. És clar, no podem fer pans de les pedres, però sí conrear la terra i fer-la germinar, i amb el nostre esforç i intel·ligència fer que produeixi pa per a tothom (cf. Gn 1,28-29). Déu va fer tot el que existeix, visible i invisible, i ens va beneir. I segueix aquí per a alimentar-nos amb la seva Paraula, per a recordar-nos el nostre valor i capacitat per fer front als problemes del món, i convidar-nos a deixar de banda la cobdícia i l’egoisme, a veure que en realitat som veritables germans.
A continuació, l’enemic pretén enganyar-lo una altra vegada mostrant-li des de dalt d’un cim tots els regnes del món i, amb la pretensió que son seus, donar tot aquest poder i glòria a qui li adori, especialment si és Ell. Jesús, també molt concisament, li respon que només a Déu és a qui cal adorar i donar culte i que fer-ho a algú més és una falsedat i una mentida. Jesús tampoc ha vingut a prendre el poder, aquests no són els mitjans que Déu vol utilitzar per a salvar-nos. Ell i tots els homes han d’adorar a qui és el Veritable Poderós, el Déu veritable i amb els ulls posats en Ell, governar i governar-se.
La tercera temptació ataca directament el que serà la Missió concreta de Jesús: l’enemic el convida a usar el seu «poder diví» o el que nosaltres entenem com a tal, per a validar la seva paraula i les seves obres. Li està dient com entrar en el cor dels homes, com fa ell, mitjançant la mentida, la propaganda, la manipulació. L’enemic ho intenta amb Jesús: li cita la Paraula mateixa de Déu que, segons ell, Jesús pot forçar per a aconseguir el que vulgui, pot «obligar» a Déu a canviar de conducta. I és ara quan Jesús li respon, definitivament, que el camí del creient no pot ser «temptar» a Déu sinó solament obeir-lo. Jesús, el Fill de Déu, farà el que ha de fer com Déu vol, amb veritable obediència filial. Així mostrarà qui és i podrà, de veritat, realitzar la redempció planejada per Déu mateix.