Avui celebrem i revivim la finalització de la Missió de Jesús: quan definitivament va ser pujat al cel, després de quaranta dies en què “se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu”. Va tornar al costat del Pare, com Ell mateix havia anunciat i ensenyat. I era necessari, en primer lloc, “perquè el Pare és més que jo”, com va dir en una frase provocadora que ta estat discutida al llarg de tota la història i amb la qual el que volia dir és que fins i tot no s’havia acabat tot, que li faltava fer el pas de tornar al costat del seu Pare per a posar fi a la Missió de revelar el misteri diví, perquè els homes també arribessin a la salvació, a integrar-se, encara que com a fills adoptius en la Trinitat, en la vida divina. També era necessari o en paraules de Jesús, “us convé que jo me’n vagi”, perquè vingués a nosaltres el “altre Jesús”, el Paràclit, l’Esperit que tanca i porta a la seva plenitud a través de tota la història humana el pla de Déu, que ha estat sempre salvar i donar vida.
Aquesta és la importància essencial de la Festa de l’Ascensió, un pas més que necessari perquè e compleixi la “promesa del Pare” i el mateix Déu, U i Tri, ens envií el seu Sant Esperit, per romandre entre nosaltres com a Esperit de la Veritat, Vida i Mantenidor de la presència de Crist i del Pare en cadascun de nosaltres i en l’Església que Jesús ha fundat i vol sustentar fins que torni. Jesús aprofita el moment per desmuntar, definitivament, les seves falses esperances: el regne d’Israel no serà restaurat i, altrament, vindrà l’Esperit per a donar-los forces i fer-los testimonis a Israel i a tota la terra.
Després d’això, “s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc”, com el dia de la Resurrecció, per recordar-los que aquest no és el seu lloc ni la seva missió, sinó donar el testimoniatge que Jesús els ha encomanat fins que “tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar”.
L’Evangeli ens ho recorda encara d’una manera més clara: “vosaltres en sou testimonis”, és a dir, que el Messies realment ha vingut, ha patit i ressuscitat d’entre el morts al tercer dia perquè en el seu nom es prediqui la conversió per al perdó dels pecats a tots els pobles, començant per la pròpia ciutat de Jerusalem.
Per a poder complir-ho, necessitem rebre la Promesa del Pare i per a això cal romandre “a la ciutat” fins a ser revestits de la força de l’Altíssim. Fins que arribi aquest moment, la gran festa de Pentecosta, d’aquí a una setmana, reflexionem sobre nosaltres mateixos des que Jesús, beneint als seus, “es va separar d’ells i va ser portat al cel”. La primera pista ens la dona el final de l’Evangeli d’avui: “Després, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.”. L’Evangeli acaba com havia començat, en el temple (cf. Lc 1,5ss), però ara tot és diferent.
Això mateix ens passa a nosaltres: tot sembla igual, Jesús no és present d’una forma visible però perviu entre nosaltres el fruit de la seva obra. Ho revivim de mode molt especial quan ens reunim per celebrar la seva Paraula i la seva Eucaristia: la Paraula i, sobretot, el pa i el vi que es transformen en el seu Cos i la seva Sang, el fan veritablement present en el sagrament. No el veiem, hem de creure-ho però aquesta fe ens comunica realment i essencial amb la seva Persona, amb Déu mateix que a través d’aquesta comunió ens està salvant, recreant per dins i volent-nos portar al cel, i allí ens espera.
