Jesús es continua comunicant amb la seva comunitat, la d’abans i la nostra d’ara. El diumenge passat se’ns parlava del context i de les circumstàncies històriques en què vivim la nostra fe i vida fraterna: com cal rebre i mantenir viva i lliure de tota influència negativa la veritat que és el mateix Crist, el qual viu entre nosaltres i ens acompanya en les nostres vides. Avui les seves paraules es refereixen al nucli: què significa, en la pràctica, seguir la seva Persona. En primer lloc se’ns recorda que seguir-lo, després d’haver sentit la seva crida, abans cal ordenar afectes i prioritats. No es tracta de seguir cap sentiment o «il·luminació» que destrueixi totes les relacions i afectes que tinguem. Es tracta més aviat d’un procés de «reordenació», de ressituar les nostres prioritats en el que és veritablement important. La trobada amb Crist no és com trobar llum, saviesa, doctrines sobre les quals fundar la vida sinó, abans que res, salvació, redempció. Amb la seva mirada, reconeixem l’amor immens i misericordiós de Déu que ve a nosaltres per a socórrer, perdonar, renovar la vida i la il·lusió. Crist no cerca els perfectes o sans per proposar un programa alternatiu, sinó que acull encoratja, cura… I això comença, segons Jesús, reorganitzant els nostres afectes, com i per quins mitjans creiem trobar la felicitat i la plenitud en la vida. Sant Joan de la Creu va comentar això relacionant-ho amb el desordre dels apetits de l’home. No estem bé, no hem tingut bons exemples i la nostra vida no es regeix per l’amor, que és el que vivifica, sinó pel que més ens atreu i ens ve de gust. Per això Jesús comença pels afectes més propers quan diu que cal estimar-lo a Ell en primer lloc, més que als pares o als fills, altrament no serem dignes de la seva Persona, del seu amor, de la salvació que vessa en les nostres vides. Això no significa trencar, deixar d’estimar, rebutjar, «odiar» (com diuen algunes traduccions dolentes) a la nostra família més entranyable (pares i fills)…, no. Es tracta de renovar els bons afectes, naturals, necessaris des de l’arrel de l’estimar i seguir a Crist. Estimar Jesús, seguir-lo a Ell, l’Evangeli i els manaments són el primer, el més important, la base, l’origen de l’amor veritable. Respondre-li a Ell amb tot el cor, l’ànima i les forces és consentir al fet que aquest amor immens es vessi en la nostra existència, ens redimeixi i salvi i renovi i «santifiqui», això és, salvi i preservi per a l’eternitat aquests amors que ens fan humans gràcies a l’amor que ens ha retornat la veritable humanitat. Per aconseguir-ho, cal prendre la creu perquè, encara que aquest amor ens atregui i fins i tot arrossegui («com ánsias en amores inflamada» segons sant Joan de la Creu), estimar significa escometre moltes incomoditats, deixar la nostra «zona de confort» però sense estar-se de res. Perquè es tracta de recentrar la nostra vida en Crist i no en nosaltres (que és el que fem habitualment). I el que Crist afirma d’Ell ho vol també per als seus veritables seguidors i servidors. Qui acull la veritat de Déu en Crist rep la vida, l’amor i l’esperança mateixa de Crist (primera lectura), i està en el camí que condueix a la plenitud, el que fem plegats amb Jesús i amb la nostra família de fe.
Primera lectura: 2Reyes 4, 8-11. 14-16a
Un dia Eliseu passava per Sunam. Hi havia allà una dona benestant que l’obligà a quedar-se a menjar a casa seva. Des d’aquell dia, cada vegada que Eliseu hi passava, s’hi quedava a menjar.
Llavors ella digué al seu marit: «Estic convençuda que l’home de Déu que passa sempre per casa nostra és un sant. Fem-li una petita habitació d’obra a la terrassa, posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum, i cada vegada que vingui podrà retirar-se allà.» El dia que Eliseu hi anà, es retirà en aquella habitació i s’hi quedà a dormir.
Llavors Eliseu digué a Guihezí, el seu criat:
«Què podem fer per aquesta sunamita?» Guihezí li respongué:
«Mira, no té fills, i el seu marit ja és gran.»
Eliseu li va dir:
«Crida-la.»
Guihezí la cridà, i ella es presentà i es quedà a l’entrada de l’habitació. Eliseu li digué:
–«L’any que ve, per aquest temps, amanyagaràs un fill.»
Segunda lectura: Romanos 6, 3-4. 8-11
Germans,
tots els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem estat submergits en la seva mort.
Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare, va ser ressuscitat d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida.
I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. I sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre ell. Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu.
Igualment vosaltres, penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en Jesucrist.
Evangelio: Mateo 10, 37-42
En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols:
«Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m’acompanya, no és bo per venir amb mi.
Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos,
i tothom qui doni un vas d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa.»