La revelació, la intervenció de Déu en la vida i història dels homes, ens ha arribat mitjançant obres i paraules. El Senyor s’ha apropat a la nostra vida i, sobretot, ha volgut explicar-se de manera que el poguéssim entendre. Els gestos de Déu sempre van acompanyats de la Paraula que els situa, explica i, fins i tot, ens avança l’ensenyament que porten implícits. La revelació és coneixement però, a causa de la liberalitat de Déu, aquest coneixement s’ha d’acollir, és a dir, s’ha d’acceptar després de valorar i discernir, personalment i en comunitat, la seva veritat i la seva conveniència. A més, com recorda la primera lectura, en la fe bíblica és essencial la paraula dels profetes que mantenen viva i actualitzada, sempre aplicable, el contingut essencial de la revelació. I sovint, també ho veiem en aquesta lectura i en moltes altres, son molts els qui no volen escoltar aquesta paraula i menys, és clar, fer-la efectiva. El poble i els seus dirigents no volen escoltar, no volen convertir-se, acollir la paraula, tot i que saben que ve de Déu perquè, clarament, els recorda l’aliança que tenen amb Déu i que es contradiu amb la vida que porten. Déu es val dels profetes per retornar el poble a la seva essència, a la veritat i la justícia, però només volen ser «com els altres pobles», ignorant els manaments divins. Jesús, ens diu l’Evangeli, també va haver de fer front a aquest rebuig, gairebé sistèmic, d’Israel a la paraula de Déu i ho va fer fins a l’extrem, sent com era la Paraula mateixa encarnada. I el màxim acostament Déu en Jesús pot significar, com va succeir, el seu màxim rebuig. La humanitat de Jesús revela, amb els seus gestos, obres i paraules, l’última veritat sobre Déu, el Pare, i la salvació que ha vingut a complir. L’única cosa que podien apreciar els seus contemporanis, i especialment els seus conciutadans, era la seva humanitat, indistingible de les altres. Per això, per més que s’esforcés predicant i donant senyals, mostrant una autoritat que li reconeixien encara que els molestés, no era acceptat perquè tots creien que el coneixien i es deien, ves què se’n pot esperar d’Ell. Senzillament, no entenien «d’on li venia tot això», paraules i signes, i no es plantejaven l’altra opció: que tingués alguna cosa especial, més enllà del que veien i coneixien exteriorment, alguna cosa a la que feien referència les paraules i els signes. Ells mateixos ho qualificaven de «saviesa» i «miracles» però es negaven a veure en Jesús ningú més que el «fill del fuster», el seu paisà. I no hi va poder fer res, diu el text… No va poder fer gestos extraordinaris, a part curar alguns malalts. I «el va sorprendre que no volguessin creure», és a dir, que no s’ho esperava, li estranyar que els seus paisans no l’acceptessin, tot i que que va trobar una explicació en aquest «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble». Avui també ens pensem que coneixem Jesús, que sabem de què és capaç, com els seus paisans. Però la disjuntiva continua sent la mateixa: o seguir els seus signes i paraules, acollir-los i creure-hi, per trobar Déu i la salvació o menysprear-ho i perdre la millor ocasió de la nostra vida.
Primera lectura: Ezequiel 2, 2-5
En aquells dies, l’Esperit entrà dintre meu, em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava.
Em digué: «Fill d’home, t’envio al poble d’Israel, a un poble de rebels que s’han alçat contra mi. Tant ells com els seus pares, fins avui mateix, no han deixat mai de ser-me infidels. T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït. Tant si t’escolten com si no t’escolten, tu digue’ls: “Això diu el Senyor Déu”, perquè, ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells.»
Segunda lectura: 2Corintios 12, 7b-10
Germans,
les revelacions que he rebut eren tan extraordinàries que Déu, perquè no m’enorgulleixi, ha permès que em clavessin com una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè m’enorgulleixi. Jo he demanat tres vegades al Senyor que me’n deslliuri, però ell m’ha respost:
En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més com més febles són les teves forces.
Per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles tinc dintre meu la força del Crist.
M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan sóc feble és quan sóc realment fort.
Evangelio: Marcos 6, 1-6
En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia:
«D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?»
I se n’escandalitzaven.
Jesús els digué:
«Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.»
I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure.
Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.