El discurs de les paràboles de l’Evangeli de Mateu acaba amb tres paràboles que cobreixen amb una sola mirada l’acció viva de Déu en la realitat, la història i les persones. Jesús compara l’arribada del regne de Déu amb la troballa d’un tresor amagat, lo qual representa un gran un impacte per a qui l’ha trobat fins al punt de desembarassar-se de tot el que té per tal d’aconseguir-lo. La segona paràbola conté el mateix missatge central: trobar l’acció de Déu en Jesús, en el regne que ve a nosaltres amb les seves paraules i gestos, significa, en primer lloc, una gran joia, i tot seguit, deixar de banda o ajornar el que es té entre mans per tal d’aconseguir el que s’acaba de descobrir. Totes dues paràboles es refereixen al moment en què entenem que significa realment l’acció i la paraula de Jesús i de les implicacions que això té en la nostra vida. Se’ns mostra també com s’ha d’acollir aquest regne, aquesta acció. En primer lloc, l’experiència d’alegria, de plenitud, d’haver trobat el que realment s’estava buscant en el fons mateix de l’ànima. També se’ns diu que aquest descobriment no és una evidència; que succeeix sí, però que cal buscar, excavar, discernir per arribar a topar-nos amb aquesta sorpresa. A més, l’alegria d’haver trobat realment el que s’estava buscant és el que més ens empeny a aconseguir-ho, a prendre les decisions necessàries perquè sigui nostre, encara que ens hàgim de desprendre de tot el que tenim, costi el que costi. Resumint: per percebre i entendre correctament l’acció de Déu en Jesús cal deixar de banda tot el que tinguem entre mans i, així, poder participar-hi plenament. Tanmateix, a la tercera paràbola veiem que acollir l’obra de Déu en Jesús, amb el cost que això representa, no implica aconseguir per endavant el valor final o fruit d’aquest procés. Ho comenta dient que el regne és com aquesta xarxa que arreplega tot el que pot, però que la qüestió de qui ha respost o fet fructificar la gràcia, el do, el regal, només es pot decidir al final de la vida, i al final dels temps. Això sí: tota la immensa misericòrdia de Déu no ens bastarà, si diem que no, si no aprofitem el temps per canviar de veritat, per fer nostra la salvació. I no seria perquè Déu no ens vol forçar ni obligar (cosa que no està en la seva naturalesa) sinó perquè no serviria de res, com un «aprovat» o merescut, una vida nova sense sentit, una imposició, encara que fos la millor alternativa al «forn encès». No es diu que amb la simple «por» (atrició) a perdre’ns n’hi hagi prou o, almenys, que sigui un bon principi, sinó que tot això cal tenir-ho clar abans de la fi del temps, quan ‘sortiran els a posar les coses (i a nosaltres) en el lloc que correspongui. Mateu acaba amb una dita que mostra una vegada més la veritat i el realisme de la proposta de Jesús i el seu Evangeli: no es tracta de destruir, de desautoritzar res… L’Església és una família; els «pares» han de ser com els Mestres de la Llei que saben trobar sempre el que és positiu; i això val per a tota la tradició, per l’antiga i donant autèntic valor a la nova, sabent Qui hi ha darrera de l’una i de l’altra.
Primera lectura: 1Reyes 3, 5. 7-12
En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Salomó en un somni durant la nit, en el santuari de Gabaon, i li digué:
«Digue’m què vols que et doni.»
Salomó li respongué:
«Senyor, Déu meu, vós m’heu fet rei a mi, servent vostre, perquè ocupés el tron de David, el meu pare, però soc encara un jove que no sé conduir la gent, i em trobo enmig del poble que vós heu elegit, un poble que ningú no és capaç de comptar, de tan nombrós com és. Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal. Sense això, qui seria capaç de governar aquest poble vostre tan considerable?»
Al Senyor li agradà que Salomó li hagués demanat això, i li digué:
«Ja que no demanes molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels teus enemics, sinó discerniment per poder escoltar i fer justícia, jo et donaré això que demanes: et faré tan prudent i sagaç que ni abans de tu ni després ningú no se’t podrà comparar.»
Segunda lectura: Romanos 8, 28-30
Germans,
Germans, nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui ell ha cridat per decisió seva;
perquè ell, que els coneixia d’abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill, que ha estat així el primer d’una multitud de germans.
Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.
Evangelio: Mateo 13, 44-52
En aquell temps, Jesús digué a la gent:
«Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. »
També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.
També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l’aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent.
Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d’entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. »
Ho heu entès, tot això?»
Li responen:
«Sí que ho hem entès.»
Ell els digué:
«Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues.»