“Els envià el seu fill, pensant que, almenys, el respectarien”

Avui, l’Evangeli ens ofereix una altra paràbola en la qual Jesús mostra molt clarament què significa acollir-lo o rebutjar-lo. D’una forma molt senzilla exposa com interpreta, molt encertadament, l’actitud dels homes davant la seva missió. Cercant en la profunditat de les arrels bíbliques de la profecia (primera lectura) Jesús recupera la paràbola que ja va explicar Isaïes per parlar de les relacions de Déu i el seu poble, i del «pagament» que rep pel seu interès i intervenció al retreure als seus oïdors, els summes sacerdots i dirigents del poble, la reacció que ha tingut davant el seu propi ministeri i prediu la reacció final que espera d’ells. Certament, Israel primer, i ara nosaltres, l’Església de Crist, és la vinya del Senyor. Som els seus criatures, de les quals mai s’ha desentès, tot el contrari. Ens ha sostingut i té cura de nosaltres, ens ha estimat perquè puguem ser lliures, fins i tot a risc que el menyspreem i rebutgem. Som lliures, de veritat, però també això té les seves veritables conseqüències. Si en la nostra vida adulta i responsable no reconeixem la veritat i realitat de les coses, això és, la nostra dependència de Déu i dels altres, i persistim en negar i expulsar Déu de les nostres vides, de la nostra societat, de la seva pròpia creació, l’esdevenidor no podrà ser bo de cap manera. I ja ho estem veient, com ja ho va comprovar Israel. Aquella vinya va ser arrasada una vegada i una altra pels enemics, que esperaven sempre la seva oportunitat, però aquesta destrucció va estar sempre motivada per la corrupció interna, pel lent oblit de l’aliança quan els que l’havien acceptat amb les paraules la negaven amb les obres i la vida, cercant altres déus i deixant campar la injustícia. Jesús, amb la paràbola, porta els seus oïdors al límit: els dirigents del poble fan rebutgen el Déu dels seus pares i avantpassats i el porten al límit: quan el Fill de Déu mateix va a reclamar els fruits de la vinya i retreure als seus administradors la seva injustícia, decideixen expulsar-lo i assassinar-lo per apoderar-se de la vinya i del seu destí, per «auto determinar-se» com dirien els nostres contemporanis. L’home no li deu res a ningú, menys a Déu, el seu creador, amo i senyor; pot fer el que doni la gana, recrear-se contínuament segons els models que es van proposant a una «majoria» sempre «ben guiada» per uns dirigents sempre interessats en què no hi hagi cap poder per damunt seu que els qüestioni i els faci raonar. De fet, mirant-ho bé, aquesta paràbola hauria estat un dels motius que el van portar Jesús a la mort, com ell mateix va predir. Tanmateix, com sabem prou bé, això no va aconseguir expulsar Déu de la nostra vida, sinó tot el contrari. Estimant-nos fins a l’extrem, deixant-se matar en la carn, Jesús, el Fill, va aconseguir quedar-se per sempre a la vinya, convertir-se en l’esperança de tots els homes, i va «expulsar», fer fracassar per sempre, tots aquells que ens volen enganyar dient-nos que no hi ha creació ni poder més gran que el seu