Aquest diumenge coincideix amb la festa de la Dedicació de la Primera església de la cristiandat, la catedral del Santíssim Salvador i sant Joan del Laterà de Roma, seu episcopal del papa i bisbe de Roma. És una festa del Senyor i per això se celebra en diumenge. La festivitat ens convida a reflexionar sobre la nostra realitat eclesial, perquè el lloc, la catedral, representa la comunitat que s’hi reuneix, que dona culte al Senyor Ressuscitat, escolta la seva Paraula, s’alimenta en el banquet de l’Eucaristia. Som comunitat de Crist, som Església i això se significa quan ens reunim en un lloc especial, la catedral i cadascun dels temples i capelles, especialment si han estat consagrats com a tals. La primera lectura es refereix al temple de Jerusalem com el lloc on Déu habitava enmig dels seus, com un compliment de les promeses de l’Aliança fetes a Abraham, a Moisès i a tot el poble de Déu.
En el primer capítol del magnífic llibre del llavors cardenal Joseph Ratzinger, «L’esperit de la litúrgia», es parla de la importància del lloc per al culte a Déu. El llibre ens recorda que el poble d’Israel surt d’Egipte per poder donar culte al Déu de Abraham, Isaac i Jacob, i que per a rebre el do de la terra. Però una finalitat implica l’altra: el culte que Israel aprèn a donar a Déu al Sinaí és com la «terra interior», el cor, el sentit, de la «terra exterior», el lloc n viure. De fet, en el cor mateix d’aquesta terra, a Jerusalem, a la muntanya de Sió, s’alça el temple com a quinta essència d’aquesta trobada amb Déu que es realitza segons les regles del culte. Allí, el poble rep l’aigua viva, viu la comunió amb Déu que el fa ser veritablement el poble escollit i li permet exercir la seva funció en la història de la salvació. D’aquesta arrel neix el deure del culte, que és la resposta immediata a l’acció divina que ens posa en estreta i real comunicació amb la vida divina, amb la transcendència i santedat de Déu que, alhora, s’oculten i manifesten en el lloc especialíssim que és el temple.
L’Evangeli ens recorda que Jesús mateix va anunciar i després va complir aquesta essencial promesa divina en purificar aquest mateix temple i manifestar que seria destruït i que ell el reconstruiria per sempre. Els jueus no ho entengueren; amb el seu característic realisme no entenen que una obra de més de quaranta anys (el segon temple edificat amb tota pietat pel sanguinari rei Herodes, idumeu i amic de Roma) pugui ser destruït (recordem que els romans el van enderrocar uns anys després) i reconstruït només en tres dies. L’evangelista explica que després van entendre que aquest nou temple edificat en només tres dies era el propi Cos de Jesús, Messies de Déu.
Cadascuna de les nostres esglésies, molt especialment la catedral de Roma, significa aquest Cos de Crist mort i ressuscitat, i està en el seu receptacle del Sagrari, el nou Sant dels Sants. Allí, amb el mateix Crist, el poble de Déu es reuneix, escolta la seva veritable Paraula, la discerneix a la llum de la fe i la tradició de l’Església el seu camí i entén com ha d’actuar per col·laborar amb el seu Senyor en la consecució del regne en aquest món i aquesta història. Però, sobretot, és a l’Església, constituïda en la indestructible unió entre Crist i el seu poble i significada en les esglésies, on es troba i rep el Cos i la Sang del seu Senyor, que són el Do mateix de l’Aliança i ens disposa a tots per a gaudir, per sempre, de la seva Presència i la seva vida a la Jerusalem celestial.
