L’evangeli d’avui continua el discurs de Jesús del diumenge passat i el podríem considerar un ensenyament del Senyor en clau sapiencial. Així ho presenta la primera lectura, que normalment ofereix un context bíblic per al fragment evangèlic, centre de la litúrgia de la Paraula. Es tracta d’un fragment del llibre de la Saviesa on es reflexiona sobre la història de la salvació, la intervenció decisiva de Déu en la vida temporal dels homes. Concretament, fa referència a l’anunci fet als israelites a Egipte la nit del seu alliberament, en el qual el Senyor intervingué decisivament, i castigà els egipcis que s’oposaven als designis divins.
En aquests passatges de l’Evangeli, Jesús ensenya sobre diverses qüestions, avisant els oients sobre les influències d’altres forces ocultes o “influències” (avui podríem dir-ne també “ideologies”) i molts altres corrents que ara no comentarem. En aquest context, un “espontani” (Evangeli del diumenge passat) demana a Jesús que aconselli al seu germà que es reparteixi amb ell l’herència. En el fragment d’avui, Jesús explica el fonament de tot el que està dient: “no tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne”. Aquesta és la raó profunda per cercar, sense confusió, la veritat de Déu, present en tot el que succeeix, i per a no ser cobejosos ni egoistes, perquè al regalar-nos el regne està, efectivament, del nostre costat, vetllant per nosaltres. Aquest regne, aquesta presència i oferta real d’amistat de comunió de Déu mateix en Crist és la nova realitat que estableix que puguem vendre els béns i donar almoina per a fer-nos rics en el que val de veritat, davant Déu.
Per a poder fer nostra i participar d’aquesta nova realitat hem de buidar-nos de les seguretats i coses valuoses d’abans. D’aquesta manera ens preparem ’bosses que no s’envelleixen’ i situem en el cel la nostra veritable riquesa, construint aquí la nostra nova vida. Posem el nostre tresor en el cel perquè, darrere, hi vagi el nostre cor: com a homes, necessitem recolzar-nos en el que és temporal i només fent aquest transvasament posem efectivament la nostra confiança en Déu i la Missió que ha portat a Jesús a aquest món.
Amb aquesta referència, Jesús parla del definitiu, perquè la vida del deixeble de Crist ha de tenir sempre present aquesta nova realitat. El creient en Crist viu entre dos mons, el que veiem, i el que creiem, i així sabem que la veritat se sustenta en el que existeix i que és el que romandrà perquè ha estat establert per Déu mateix. La realitat del regne irromprà en la que contemplem i per això ens cal estar vigilants, atents sempre a la nova realitat que no sabem quan arribarà, que pot ser en qualsevol moment.
El text acaba amb una referència als administradors d’aquesta nova realitat, que també són importants. El regne és una realitat nova, però també ordenada, administrada. Els deixebles de Jesús són aquests administradors que han d’anar sempre per davant, han estat elegits per manifestar amb la seva vida que realment creuen en el que està venint, que el regne determina efectivament la seva vida. De tot això n’hauran de donar compte i també tothom, perquè tots hem rebut molt de Déu en Jesucrist. I ens ho ha donat perquè fructifiqui, perquè realment transformi la nostra vida. Els cristians hem acceptat lliurement el regne, la nova realitat, i Jesús ens recorda que només sent coherents, fent tot el possible per a esperar i ajudar el nostre canvi personal, comunitari i social, ens trobarem amb el que ha promès.
