Novament, avui Jesús ens ofereix una nova visió de la seva missió, de la seva obra en conjun: la salvació i la redempció, que ha vingut a portar per fer-la realitat en la vida de cada home, les compara amb un gran convit per celebrar les noces del fill del rei. Una festa amb una llista de convidats concreta: el poble escollit d’Israel. Els convidats han rebut la invitació personal del rei però l’han rebutjat perquè tenien altres ocupacions millors, segons ells. Per això el rei, bastant fart d’aquesta gent, els fa liquidar i decideix convidar a la festa a tots els que trobin pels camins i encreuaments, «dolents i bons», segons insisteix el text. Tanmateix, també es destaca, i molt gràficament, que no n’hi ha prou en acceptar la invitació, que és per a tots, sinó cal ser-ne mereixedor. Segons la paràbola, el rei diu que s’ha d’assistir al convit, almenys, amb «vestit de festa», això és, vestits per a l’ocasió, reconeixent l’interès per anar-hi, amb el que això implica, i no solament per omplir el pap gratuïtament o per gaudir d’uns moments d’alegria i distensió. La paràbola explica clarament el significat de la presència i actuació de Jesús: és la celebració pràctica, el compliment de les promeses de Déu al seu poble amb la vinguda personal del Fill del rei, del Fill de Déu vingut per «desposar» els fidels, per a convertir la vivència de l’aliança en una festa que regala la plena comunió amb Déu i amb els altres. Però el poble escollit durant tants anys, ha dit que no. Rebutja la festa i l’enviat i la reacció del rei, de Déu, és convidar a tots els que mai haurien estat convidats. És a dir, la història de la salvació es reinicia, es reorganitza davant el rebuig del seu gest final i s’obre a tothom, als no jueus, a qualsevol que desitgi acollir la invitació. Però no n’hi ha prou amb això: el rei en persona s’interessa pels convidats concrets i expulsa a aquells que no reconeixen el do que reben, que no saben o no es donen per assabentats que han estat convidats a les noces més importants de les seves vides. Es tracta aquí també de drets i deures, i saber que els regals més importants no generen drets sinó, al contrari, responsabilitats. Que haver rebut molt implica també, primer, reconèixer-ho i, segon, ser capaços també de donar molt. Com deien els pares de l’Església: asseure’s a la taula de Jesús implica rebre i, després, capacitat per fer el mateix cap als altres. El rei diu que es necessita un «vestit de festa», és a dir, el reconeixement del do rebut, que hom ha estat convidat sense merèixer-ho i que cal demostrar que s’estima i es reconeix aquest do com a pas necessari i imprescindible per a tota la resta. De fet podríem dir que no reconèixer el que rebem, no recordar l’arrel en què es fonamenta la nostra vida de creients, i no admetre que «tenim dret» a participar d’aquesta festa sense més (i sense conversió si es dona el cas), és el que més llastra avui dia la nostra vida com a creients, ens porta a l’autoengany i a perdre la força i la motivació de la nostra acció vers els altres. Perquè sense rebre no podem donar o, més ben dit, creient que tenim el «dret» de rebre i que no se’ns pot negar, fem el que fem i siguem com siguem, ens separem de la font, d’aquesta «festa» on revivim i celebrem l’immens amor i perdó de Déu que ens admet a la seva casa i família, i a més la fem irrellevant. Perquè es pugui fer veritat, cal reconèixer-ho i apreciar-ho com el do i regal més gran de la nostra vida.
Primera lectura: Isaías 25, 6-10a
En aquesta muntanya,
el Senyor de l’univers
prepararà per a tots els pobles
un convit de plats gustosos
i de vins rancis,
de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats.
Farà desaparèixer en aquesta muntanya
el vel de dol que cobreix tots els pobles,
el sudari que amortalla les nacions;
engolirà per sempre la mort.
El Senyor eixugarà
les llàgrimes de tots els homes
i esborrarà l’oprobi del seu poble
arreu de la terra.
Ha parlat el Senyor.
Aquell dia diran:
“Aquí teniu el nostre Déu,
de qui esperàvem que ens salvaria:
alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat”,
perquè amb tota certesa la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya”
Segunda lectura: Filipenses 4, 12-14. 19-20
Germans,
Germans, sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dona forces.
Però heu fet molt bé d’ajudar-me, ara que vivia en l’estretor. El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist.
A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Evangelio: Mateo 22, 1-14
En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble:
«Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:
“Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa.”
Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.
El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes:
“El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu.”
Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats. »[“Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué:
“Company, com és que has entrat sense vestit de festa?”
Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien:
“Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca.” Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.
Els cridats són molts, però no tants els elegits.»]