L’Evangeli de Marc, el nostre acompanyant d’aquest any litúrgic, inclou molts relats com el d’avui que posen l’accent en les seves obres, les seves accions, els seus gestos, les seves curacions extraordinàries i miraculoses més que en el propi ensenyament de Jesús. Podem dir que el que Jesús ensenya, ho confirma amb els actes. Que proclama amb autoritat pròpia, recolzant-se solament en Ell (i en Déu), l’arribada del regne enmig d’aquest món, i ho fa notar amb els seus actes i gestos. Aquests gestos, a més, són Signes, això és, van més enllà del seu caràcter misericordiós o fins i tot miraculós. Apunten a la intervenció del mateix Déu (el seu regne o regnat) en la realitat i història humanes per sanar, restaurar, retornar la vida al poble d’Israel i a una humanitat afeblits, desviats de la comunió amb Déu i entre ells.
Com a Signe, el d’avui és especialment significatiu. En una ocasió, presenten a Jesús un home sord que tampoc pot parlar perquè li imposi les mans. Com hem dit moltes vegades, la teologia bíblica jueva estableix una relació entre malaltia o mancança física i el pecat. Aquest és el mal fet realitat, present entre els homes, pel damunt d’ells, i és conseqüència del rebuig de Déu, de voler recórrer el nostre propi camí amb les nostres pròpies regles. La humanitat i, fins i tot, Israel, estan danyats, impurs i contaminats per aquest mal que s’estén perquè tampoc li volen posar remei. Però Jesús sí, Ell ha vingut per oposar-se a aquest mal, a aquest sofriment, a tota malaltia i fins a la pròpia mort. La curació es relata d’una manera molt curiosa, molt física: li fica els dits en les oïdes incapaces de sentir res i toca amb la seva saliva aquesta llengua que no pot parlar. I els ordena, usant una paraula que l’evangelista conserva de l’original arameu: ‘Effetá’, obre’t. I, immediatament, succeeix el que ha manat Jesús: se li obren les oïdes i allibera la llengua de manera que és retornat a la seva humanitat.
Queda clar que Jesús vol, també, obrir les nostres oïdes i deixar anar la nostra llengua perquè puguem sentir directament la seva Paraula, sense filtrar-la amb racionalismes, idealismes o cientismes que ens oculten la presència de Déu tan proper a cada un. Portem massa temps «creient» que, en la pràctica, Déu no pot actuar en la vida i la història de les persones, quan Ell és el Creador i el Redemptor, en Crist. Aquests gestos seus són l’obra de Déu; Jesús mateix va dir, en sant Joan, que si no crèiem en Ell, que creiem en les seves obres (Jn 14,1-14). Al final, la gent acaba creient que Jesús « ho ha fet tot bé», repetint la tornada que assaona el relat de la creació (cf. Gn 1,31). La recreació, restauració de totes les coses en Crist es continua donant, actuant. Obrim les oïdes i deixem anar la llengua per donar testimoni amb les paraules i la vida mateixa.
Primera lectura: Isaías 35, 4-7a
Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l’aigua ha brollat a l’estepa, han nascut torrents en el desert, les terres xardoroses ara són estanys, el país de la set és ple de fonts d’aigua.
Segunda lectura: Santiago 2, 1-5
Germans meus, vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós, no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones. Suposem que, mentre esteu reunits, entra un home ben vestit i amb un anell d’or, i entra també un pobre mal vestit. Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: «Segui aquí, que estarà millor», però al pobre li dèieu: «Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus», no faríeu diferències entre vosaltres? No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Escolteu, germans meus estimats: No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?
Evangelio: Marcos 7, 31-37
En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n’anà cap al llac de Galilea, passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans
Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t». A l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se’n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin».