L’aliança o pacte entre Déu i els homes és vida i també història. No és una idea ni un paper, un tractat, sinó l’autèntica realitat: acció de Déu i resposta de l’home en el marc d’unes circumstàncies i temps concrets. I si Déu no falla ni fallarà, no passa el mateix amb l’home. Ens ho recorda la primera lectura: l’aliança es va trencar, la infidelitat del poble, malgrat totes els advertències dels profetes, va acabar fent inevitable el càstig de Déu, el qual també forma part del codi de l’aliança: fidelitat es paga amb benedicció, mal i injustícia amb Déu exercint el seu dret: «no serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares, quan el vaig agafar per la mà per fer-los sortir d’Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, i jo vaig fer estralls en ells» (Jer 31,32; cf. Ex 24,8). Déu es limità a complir les clàusules de l’aliança, la qual cosa Jeremies considera com el preàmbul necessari perquè neixi la nova aliança. És a dir, que un camí va fracassar i ara Déu en comença un altre juntament amb el poble: «aquesta serà l’aliança que jo pacti amb la casa d’Israel, després d’aquells dies – oracle de Jahvé -: posaré la meva Llei en el seu interior i sobre els seus cors l’escriuré, i jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble» (Jer 31,34). És una constant en la història de la salvació: oferta d’amistat essencial als primers pares, que aquests rebutgen, i nou començament amb Noè; deriva des dels temps de Noè i nou inici amb Abraham; aliança del Sinaí, trencada per Israel, i renovada definitivament per Déu en Jesucrist. A aquesta realitat, també història i vida, ens porta sempre la Paraula de Déu. En el fragment d’avui de l’Evangeli, Jesús dialoga amb Nicodem, mestre en aquests temes de la Llei d’Israel, explicant-li el significat concret d’aquesta nova aliança, de quina manera Déu aconseguirà guardar la seva Llei en el cor dels creients: el Fill de l’home, que ara parla amb Nicodem i es revela en l’Evangeli, finalment serà «enlairat», això és, crucificat per a qui ho vulgui entendre, per tal de que tots els creients tinguin vida eterna. Aquest «aixecament» conduirà a la fe i a la posterior curació, tal com va passar amb la serp alçada per Moisès enmig de la plaga de picades d’aquests rèptils, i, a més, serà el signe definitiu que conduirà a la vida eterna, a la última meta de la revelació i de l’actuació de Déu, als qui creguin en aquest que és «enlairat». I li revela també la raó més profunda: Déu fa tot això per amor al món, un amor fins a l’extrem de lliurar el seu propi Fill perquè ningú mori sinó que tots comparteixin la mateixa vida eterna. La història de Jesús, la seva predicació, els signes i miracles i el seu lliurament, «enlairament» final, no és un judici sinó l’ esforç suprem de Déu, que ja és dir si ho pensem bé, perquè ningú mori i tots ens salvem. L’encarnació i lliurament del Fill de Déu tenen com a finalitat explícita salvar i no condemnar. Però per això mateix, representa un judici, un «autojudici» per a cada home. Cadascú ha de decidir davant aquest fet tan decisiu: creure o no creure. I segons quin sigui el nostre posicionament, serem jutjats. Acollint o no aquesta intervenció divina en la història ja ens estem jutjant a nosaltres mateixos. Reconèixer en Jesús aquest suprem gest de Déu és la salvació, no fer-ho, la perdició. Certament, Jesús i l’Evangeli ho expressen amb el màxim realisme: l’acció de Déu és llum, encara que pugui resultar difícil i paradoxal, i aquesta llum denuncia i descobreix moltes males obres dels homes (egoisme, cobdícia, falsedat, auto divinització, idolatria i tota mena d’injustícies). Apropar-se a aquesta llum és veure-hi, saber-se reconèixer en la pròpia injustícia vital, cosa que molts ho temen. Però és un pas necessari i imprescindible per a tothom: només coneixent-nos, rebutjant la pròpia injustícia i «convertint-nos», això és, canviant radicalment de camí, reconeixem i acceptem l’increïble gest de Déu envers la humanitat, perquè la seva acció és pública, clara, comprensible i condueix al destí pel que vam ser creats, la vida eterna.
Primera lectura: 2Crónicas 36, 14-16. 19-23
En aquells dies, tots els grans sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que ell havia consagrat a Jerusalem.
El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia. Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, no feien cas del que els deia i escarnien els seus profetes, fins que el Senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble que ja no hi havia remei.
Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s’havien escapat de morir per l’espasa, i se’ls quedà per esclaus d’ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa. Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies:
el país fruí dels anys de repòs que li pertocaven;
tot el temps que quedà desolat,
el país va reposar, fins haver complert setanta anys.
Però l’any primer de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor, per complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l’esperit de Cir, rei de Pèrsia, perquè promulgués, de viva veu i per escrit, un edicte que deia:
«Cir, rei de Pèrsia, fa aquesta declaració:
El Senyor, el Déu del cel, m’ha donat tots els reialmes de la terra
i m’ha encomanat que li construís un temple a Jerusalem, ciutat de Judà.
Si entre vosaltres hi ha algú del seu poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi.»
Segunda lectura: Efesios 2, 4- 10
Germans,
Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials,
perquè davant dels segles que vindran quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist.
A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per gràcia. No ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n;
som obra seva: ell ens ha creat en Jesucrist per dedicar-nos a unes bones obres que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.
Evangelio: Juan 3, 14-21
En aquell temps, digué Jesús a Nicodem:
«Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna.
Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.
Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.
Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.
Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal.
Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres.
Però els qui viuen d’acord amb la veritat sí que busquen la plena llum i que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu.»