“Després se’n penedí i hi anà”

Ens apropem al final de l’Evangeli de Mateu, i les paràboles que anem llegint sembla que ens volen fer contemplar, d’un sol cop d’ull, la missió de Jesús, els seus pressupostos i conseqüències, l’arribada i l’acolliment del regne de Déu en les seves obres i paraules. Tracten d’actituds i posicionaments que acostumen a ser decisives, mostrant la diferència que hi ha, i sempre hi haurà, entre el «comportament» diví i el nostre. Déu mateix, personalment, ha fet el màxim esforç per apropar-se a la nostra realitat, i als nostres llenguatges i experiències, proposant-nos l’Evangeli, encara que sempre hi haurà una diferència essencial entre la seva «justícia» i la nostra, diferència que haurem de salvar mitjançant la fe i la confiança, acollint la seva Persona i la seva veritat. Sovint, la visió humana de les coses s’interposa en l’acolliment de la gràcia i la redempció (primera lectura), i molt especialment del concepte de la justícia, del que es pot esperar o no de la manera divina de jutjar. La justícia o la impietat no són una possessió, que s’acumula, augmenta o redueix segons els actes i compromisos humans que Déu es limita a castigar o premiar. A l’Escriptura es parla més pròpiament d’un camí o de dos, més ben dit: el camí que porta a la vida, és la justícia, i el que porta a la mort i la condemnació és el del pecat i la injustícia. L’acció divina, l’Aliança, la seva Paraula feta present i història en els profetes, pretén reconduir els homes d’un camí a un altre. Convertir-se és literalment «regirar-se», canviar de sentit, de direcció en l’existència concreta després d’haver-se trobat amb la llum, la veritat, el bé o, fins i tot, amb un temor saludable després d’escoltar la Paraula que ens mostra, sense embuts, la realitat que vivim i els enganys que ens fem a nosaltres mateixos. Jesús és aquesta mateixa Paraula de Déu encarnada, la seva Veritat que entra en la història i ens convida a fer aquest canvi de direcció necessari i imprescindible. La paràbola insisteix que el canvi de camí ha de ser real, històric, comprovable; molt més que una intenció, una declaració o confessió pública. Això és vàlid, no hi ha cap problema, però després cal aixecar-se i posar-se a caminar de veritat, pas a pas, per aquest nou camí de justícia, contrari al que havíem seguit fins a aquest moment. Per això Jesús comenta als que l’escolten que aquells que s’han posat en marxa, encara que fossin publicans i prostitutes, ja van pel davant dels considerats «justos» i propers a Déu en la religió jueva. És la obediència veritable, real, històrica la que ens porta cap a la nostra meta final: compartir la mateixa vida de Déu. I no s’hi arriba pel camí del pecat, l’egoisme, la cobdícia per més que es dissimuli amb bons sermons i millors paraules. Si la Paraula no se’ns fica dins i ens remou tant com per a fer-nos canviar de camí, no serviran de res els pegats que vulguem posar a una vida que no va cap on cal o la falsa creença que assistint a això o allò, repetir aquell ritu o l’altre, poden tenir una eficàcia real en la vida i en la salvació. També se’ns està recordant que aquest perdó és real, que qui es commou, penedeix i canvia el seu camí ja no li cal mirar enrere sinó per agrair i alegrar-se d’haver escapat de l’esclavitud. A qui ha rebutjat de realment el seu propi mal i començat aquest altre camí és realment una persona nova. Això també contradiu el puritanisme o moralisme actual, el qual a part de ser façana i bona part d’ell només hipocresia, és incapaç d’assumir el canvi real de les persones que abandonen el seu camí de maldat i perquè, pel que es veu, és impossible viure-ho i ni tan sols concebre-ho, sense Déu i el missatge de l’Evangeli.