L’Evangeli narra la Missió de Jesús que consisteix en comunicar i fer present la Paraula de Déu, que es compleix i fa vida en aquells que l’acullen i l’escolten. En el fragment d’avui, veiem com, gairebé des del principi, Jesús decideix envoltar-se d’un grup d’homes, deixebles, seguidors, futurs Apòstols per dur a terme amb ells l’encàrrec rebut de Déu. En aquest relat, l’evangelista, fa servir dades i fets rebuts de la Tradició i perquè manifestin el fons de la situació, tot el que representava que un Mestre, un profeta, passés d’estar predicant a envoltar-se d’un grup que l’assisteixi i secundi, i als quals, en el futur, poder confiar la mateixa Missió.
El relat evangèlic presenta aquest fet forma ben natural: Jesús està predicant, veu dues barques i puja en una d’elles per fer-se sentir bé per la multitud. En acabar, li demana a Simó que faci el de sempre: sortir a pescar. Simó li respon que ho han fet durant tota la nit sense cap resultat però que, confiant en la seva paraula, ho tornaran a fer. Aquesta resposta està relacionada amb la prèdica de Jesús que Simó i els altres han escoltat. Alguna cosa han captat que ara els fa acceptar el que Jesús els demana, totalment contrari a la seva experiència i fins a contra la lògica. I, efectivament, confiant en la indicació de Jesús, obtenen una pesca fabulosa, uns fruits increïbles, especialment si els comparem amb el treball frustrant d’aquella mateixa nit.
Davant aquest resultat, Pere s’adona que davant ell hi ha Algú que ha fet un signe, que ell, naturalment, atribueix a Déu. Aquell home que té al davant alguna cosa té a veure amb Déu i llavors s’adona, com qualsevol de nosaltres, de la seva naturalesa pecadora i es llença als peus de Jesús i ho confessa. El text ho explica «que no se’n sabien avenir» ni ell ni els altres, especialment a Jaume i Joan, que estaran entre els primers deixebles. És una referència al que succeeix en les teofanies o manifestacions, més o menys solemnes, del poder de Déu. El Senyor s’ha manifestat a aquest home i Jesús respon com ho fa el mateix Déu, per si mateix o per mitjà del seu missatger: «no tinguis por». I afegeix alguna cosa que és el fonament de tota la història posterior: «des d’ara seràs pescador d’homes».
Amb aquestes paraules i en base al que ha succeït i han contemplat els seus ulls, la pesca prodigiosa, s’ estableix una nova vida per a aquells homes. El que ara estan fent, la seva vida de cada dia, la seva feina, les seves relacions, tot el que són i tenen, es transforma per donar-li una nova finalitat. Ja no pescaran peixos per a viure sinó que pescaran homes per a salvar-los. Tot el que fan i faran, tot el que són i seran, contribuirà a l’obra de Jesús que és salvar, redimir, treure de les aigües esvalotades del món a totes les persones que acceptin ser pescades i rescatades.
Tot el que s’ha dit no és un procés mecànic sinó que depèn, per descomptat, de l’aprenentatge progressiu, de la creixent identificació amb l’home, l’enviat, el profeta, el Fill de Déu que ho ha dit i manté. Cada acció, cada gest, qualsevol racó de la vida es transforma en llum i anunci de salvació en el creient que es manté fidel a Jesús, també amb la seva vida concreta mitjançant l’oració, la participació efectiva i convençuda en la vida de l’Església, i especialment en els Sagraments i, sobretot, fent veritat i realitat en la pròpia, complint, cada dia, el missatge de Jesús.
Primera lectura: Is 6, 1-2a. 3-8
L’any que morí el rei Ozies vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent. Els plecs del seu mantell omplien el temple.
L’assistien, drets, uns serafins que cridaven l’un a l’altre:
«Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, tota la terra és plena de la seva glòria.»
Aquell crit feia estremir els muntants de les portes i l’edifici s’omplia de fum.
Jo vaig dir:
«Ai de mi, no podré parlar! Jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’univers.»
Llavors un dels serafins volà cap a mi duent amb uns molls una brasa que havia pres de l’altar. Em tocà els llavis amb aquella brasa i em digué:
«Això t’ha tocat els llavis: ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat.»
Després vaig sentir la veu del Senyor que deia:
«Qui enviaré? Qui ens hi anirà?»
Jo vaig respondre:
«Aquí em teniu: envieu-m’hi.»
Segunda lectura: 1 Cor 15, 1-11
Germans, [us recordo la bona nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu; fins ara us hi manteniu ferms i per ella obteniu la salvació. No crec pas que us convertíssiu en va a la fe. Per tant, si encara ho reteniu, recordeu amb quines paraules us vaig anunciar la bona nova.]
Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut, és a dir, que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità. Que després s’aparegué a Quefes i després als dotze. Després s’aparegué a més de cinc-cents germans a la vegada; molts d’aquests encara viuen, però alguns ja són morts. Després s’aparegué a Jaume, i més tard a tots els apòstols. Finalment, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m’aparegué fins i tot a mi.
[Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu.
Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi. Però, què hi fa?]
Tant si sóc jo com si són ells, això és el que vosaltres heu cregut.
Evangelio: Lc 5, 1-11
En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant.
Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar.» Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.» Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven.
Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.» Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d’una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes.» Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.