En aquest diumenge enmig de les festes de Nadal, la Paraula ens ofereix una altra moment per reflexionar sobre l’origen del misteri cristià de l’Encarnació del Fill de Déu en el si de María. Es tracta de celebrar i reflexionar sobre la base i la raó fonamental de tot el que vivim i podem experimentar com a cristians, sobretot perquè sovint ni la predicació ni la celebració s’entretenen en aquests temes sinó que, més aviat, sempre reflexionem i avaluem la nostra acció caritativa i pastoral, i oblidem perquè ho fem i com això pot repercutir en una millor acció i pastoral, no més efectiva, sinó que transmeti millor la Bona Nova de Jesús.
A la primera lectura, la saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria enmig del seu poble. I el que afirma i manifesta és la seva presència, la preocupació de Déu per totes les seves criatures, especialment l’home, que també és paraula, saviesa. És a dir, Déu s’explica a si mateix, inicia un diàleg, es fa conèixer perquè necessita i cerca, perquè ens estima, el nostre acolliment, el nostre consentiment. Fins que, finalment, ho llegim a l’Evangeli, aquesta Saviesa, el qui és la Paraula es va unir a la nostra naturalesa humana per a redimir-la i portar-la a la seva plenitud, veritable clau de volta de la nostra fe.
És un text per a meditar, aprofundir, celebrar diàriament perquè ho diu tot de manera molt bonica i amb les paraules imprescindibles. Primer de tot, deixa clara la veritable realitat de la Paraula: és Déu de Déu, que existeix des del principi, unit i distint alhora. Ell és el Creador, també, present en tot el que va fer. Per això és la mateixa resplendor de la Vida i brilla sobre la foscor, que no ha pogut ofegar-la ni no podrà fer mai.
En aquest himne tan bonic, se’ns parla també de Joan, el precursor, testimoni d’aquesta llum, amb la missió de donar testimoni que la Llum, la Veritat, la Paraula havia aparegut entre nosaltres. Perquè el Creador i Qui tot ho il·lumina, va voler donar-se a conèixer en tota la seva grandesa. L’Himne també recull la veritat de la història humana: que no va ser rebut per aquells als qui volia il·luminar però que a tots els que el van acollir els va transformar, els transforma, en fills de Déu. Doncs per a això ha vingut, per fer realitat la promesa, la voluntat de Déu que no es limità a crear-nos sinó que, veient la nostra feblesa, ens va voler redimir. Per això s’encarnà i va habitar entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria. I el tenim entre nosaltres i el celebrem i vivim en cada instant i en cada sagrament: que és la Gràcia que s’uneix a tota gràcia, la Veritat, la misericòrdia de Déu que per fi es va poder manifestar en tota la seva plenitud, com a revelació i acció de Déu en contacte, en comunió amb tots, amb cadascun de nosaltres.
Primera lectura: Eclo 2, 1-2. 8-12
La saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria enmig del seu poble,
parla en la reunió del poble de l’Altíssim, es gloria davant dels seus estols, s’enalteix enmig del poble, s’admira d’ella mateixa en la reunió santa,
fa el seu elogi davant la multitud dels elegits i entre els beneïts es proclama beneïda, dient: «El Senyor de l’univers em donà una ordre, el qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat, treu nous plançons entre els meus elegits.”
»M’ha creat abans del temps, des del principi, i mai més no deixaré d’existir.
Li dono culte davant d’ell al temple sant. Així m’he establert a Sió,
m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem, exerceixo el meu poder a Jerusalem.
He tret brotada en un poble ple de glòria, en la possessió del Senyor, en la seva heretat; estaré per sempre en la reunió dels sants.»
Segunda lectura: Ef 1, 3-6. 15-18
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;
ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.
Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
Per això, ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels, jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dóna entre els sants.
Evangelio: Jn 1, 1-18
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.
Era, doncs, amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell.
Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes.
La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe.
Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut.
Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit.
Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu.
No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat.
Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.»
De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.
Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.