“Cada arbre es coneix pels seus fruits”

Avui l’evangeli ens ofereix un altre fragment del «sermó de la plana» en el qual l’evangelista Lluc resumeix part de l’ensenyament de Jesús. El Mestre se servia de la predicació profètica (com fa dos diumenges), de les paraules de la Llei (diumenge passat) i de la reflexió dels savis, com la d’avui. Amb total llibertat, Jesús se serveix de la tradició bíblica, de la revelació, de la Paraula de Déu per a expressar i explicar la seva pròpia Paraula. Ell, com també explica Mateu, no va venir a destruir aquesta tradició de revelació sinó a donar-li plenitud, a manifestar a on ens porta i a procurar amb totes les seves forces (humanes i divines) que arribem al final del camí.
La primera lectura ja ens posa el context per escoltar aquestes paraules evangèliques. Es tracta d’un fragment sobre el discerniment, de com utilitzar la nostra raó per distingir, en la vida i en els altres, el que és bo i el que és dolent, què val i què no. Jesús també parla d’això. En primer lloc, ens recorda que hem d’escollir un bon guia, que sols mai arribarem a la nostra meta i molt menys si seguim un cec, això és, algú que sap el mateix o menys que nosaltres. Sant Joan de la Creu va parlar d’aquests «cecs» amb amplitud i moltíssima claredat en el seu comentari al poema Flama d’Amor Viva (cf. LB 3,27ss.). Segons ell, hi ha tres cecs que ens amenacen: el dimoni, els mals mestres i nosaltres mateixos. En el camí de la vida cristiana, de l’esperit, és imprescindible que algú ens ajudi, ens condueixi i que sigui una persona amb ciència i experiència. I si no és així, el més fàcil és que acabem en algun clot, i vulgui Déu que sapiguem sortir-ne o trobem algú que ens tregui. Necessitem, continua dient Jesús, instrucció, teòrica i sobretot, pràctica, això és, viure amb serietat l’Evangeli (la pregària, la relació amb Déu en Crist, complir veritablement els manaments). I necessitem també, i amb urgència, saber que tot aquest aprenentatge i esforç té un límit, que només podem arribar, com a molt, a ser com el mateix Mestre en la seva Humanitat. Avui dia, per desgràcia, hi ha qui diu que hem d’anar més enllà de Jesús, que Ell només és un animador, un descobridor de les nostres veritables capacitats que fins i tot no sabem on poden portar-nos. Doncs no: Jesús és l’Home per excel·lència i voler «superar-lo» no és sinó caure també en un altre clot. També parla Jesús de quan apliquem aquest discerniment vers els altres: el més prudent, primer i sempre, és fer-lo servir en nosaltres mateixos. Només sent conscients de les nostres pròpies bigues i prejudicis en mirar a els altres, podrem ajudar, sempre amb humilitat i sabent que no podem veure l’interior de res, només discernir a partir del que veiem o dels seus fruits. Al cap i a la fi només es tracta de donar fruit i que sigui un fruit bo. I per a això no hi ha més remei que «ser», haver-se fet, un arbre bo, un home bo. I això no s’improvisa; tampoc es neix simplement així: un home bo és aquell que té un bon cor d’on li surt el bé. I aquest cor bo sol haver-se fet amb l’escolta i la vivència real de l’Evangeli, deixant-se guiar pel Mestre Jesucrist.