Avui celebrem la gran festa de Jesucrist, Rei i Senyor de l’Univers, i el lloem i beneïm per la seva redempció, per la seva Encarnació, Mort i Resurrecció i per romandre entre nosaltres a l’Església en mig del món. També el continuem proposant com a Rei, això és, com la millor alternativa per renovar, salvar, redimir no solament les nostres persones sinó també la societat i aquest tot el nostre món.
Reconeixem i afirmem que la seva influència, la seva presència, el seu poder estan a disposició de tota persona que lluiti realment per l’home i el seu benestar i no només pels seus interessos personals, de grup o nacionals. Jesús mateix, en el seu discurs del passat diumenge sobre les postrimeries ens deia que no necessitem conèixer dates ni circumstàncies concretes del final perquè el seu regne ja és present (en les seves paraules, gestos i obres) i avui l’Evangeli ens recorda aquesta instauració i proclamació oficial.
Crist Rei proclama des de la Creu que ho és de tots, no solament dels jueus (recordem que sant Joan diu Pilat ho va escriure en hebreu, grec i llatí en el rètol de la creu). Des d’aleshores, el regne i el seu rei i els seus seguidors continuen patint la mateixa o semblant violència (cf. Mt 11,12), encara que, en el millor estil de les frases paradoxals de Jesús, qui es fa també «violència» a si mateix és qui entra o participa d’ell. Sofreix però és present, confessionalment a la seva Església i misteriosament en tots aquells que reconeixen Jesús com a Rei. I més encara, des d’aquest Evangeli cada vegada que contemplem una Creu se’ns recorda i proclama aquest missatge (d’aquí l’interès de tants que volen enderrocar totes les creus). El regne està Crucificat com qui el mateix Crist, que el va instaurar i el continua proclamant, però el Regne continua salvant, com ens recorda també l’Evangeli: només cal reconèixer davant Jesús, com va fer el «bon lladre», els propis errors i pecats i reconèixer en Ell la mà de Déu que ens apropa al mateix Paradís, la meta de la nostra vida i de la fe.
Hi ha qui diu que el «bon lladre» va ser capaç de «robar» la salvació després d’haver robat tant en la seva vida, però la veritat és que va saber trobar el moment, gairebé com ningú, i marcà el camí per a molts. I qui digui que no va tenir temps de fer penitència, que provi de penjar-se, encara que sigui per esport, d’una creu a veure si pensa el mateix.
Però aquest fragment ens ensenya també quina és la reacció de molts poderosos i influents que no poden o no volen afrontar els grans problemes de la humanitat, limitant-se com els grans sacerdots d’Israel, els romans i el poble en general a menysprear la humanitat lliurada de Crist. Es burlen d’Ell i el menyspreen perquè no ha desplegat el seu poder diví i així els priven de reconèixer la veritable força d’aquest poder: que el Fill de Déu s’ha rebaixat fins a la seva encarnació l la mort per poder guarir i elevar a els homes des de la seva pròpia realitat. Ha baixat fins al fons per a poder elevar tothom. El «bon lladre» i els cristians que el van seguir malgrat tot són aquest nucli de «pobres» que van saber veure en Ell el Rei i un regne que acull els qui no tenen res ni volen tenir res, els qui cerquen ser de veritat homes, això és, fills de Déu i germans.
