S’acosta el final d’aquest any litúrgic i l’Evangeli de Mateu ens torna a presentar les paràboles de Jesús que volen expressar com serà l’acompliment, la plena realitat, del regne que Ell mateix ha predicat. El contingut principal de la predicació i l’ensenyament de Jesús havia estat que el regne de Déu havia arribat i com podem i hem d’entrar-hi. I si el regne ja era aquí era perquè es fes realitat, Déu estava disposat a arribar fins al final, i va posar els mitjans, o millor, el Mitjà, el Mediador per a aconseguir-ho. Però continua sent necessària la nostra acceptació i participació, i el nostre sí que ha de ser complet, en cos i ànima. La paràbola d’avui, com ja vam veure en altres, ens fa pensar en el nostre propi camí de seguiment, d’acceptació i posada en pràctica de la revelació de Jesús, de la seva saviesa. Aquesta, com diu la primera lectura, és la saviesa mateixa de Déu que ara s’ha manifestat de la manera més propera; i si mai havia estat allunyada, però a la porta esperant-nos sempre, ara ens parla en les nostres paraules i amb senyals humans, de manera que les hem d’entendre malgrat la distància de temps i cultura, i més si ens ho expliquen bé. El Senyor ha volgut fer de nosaltres una d’aquestes donzelles assenyades que saben on estan, qui són, on van i per on. Es tracta de saber què necessitem de veritat, de manera imprescindible per a no «perdre’ns» el final, la culminació, la irrupció completa d’aquest regne de Déu. I cal que puguem estiguem a punt per entrar-hi perquè, una altra idea clara que transmet la paràbola, el nostre temps és, per a això i per a tot, limitat. Arribarà un dia, se’ns recorda, en què tornarà l’Espòs i hem de poder entrar amb Ell al banquet, a la celebració, a la recompensa i la meta de tot el que hem viscut. Per això cal que pensem com ens estem preparant. Se’ns avisa que les donzelles nècies són les que no han tingut cura de preparar l’oli del seu llum mentre que les sabies sí, i això serà el determinant. Per a entrar al banquet caldrà que la nostra llàntia doni la seva llum i per a això cal disposar abans de l’oli necessari. Així, quan l’espòs torni l’essencial no és estar desperts, perquè estan totes les donzelles estan adormides, a tots ens sorprendrà molt probablement aquest moment. Es tracta de l’oli, d’haver previst el suficient per a aquest moment clau que val per tota una vida. No es diu quina mena d’oli però sí que és imprescindible per a poder entrar i gaudir del compliment de la meta de la nostra vida. En el ritual antic de les noces, la llum era necessària en el moment de la trobada i salutació al nuvi i la conseqüent processó fins a la casa de la celebració. I aquesta llum requeria oli. L’oli serà allò que farà possible la trobada final i que ha sustentat la vida de fe sencera. La fe és un do de Déu que ens fa saber que ens estima i ens capacita per estimar-lo i esperar-lo, però cal tenir cura d’aquest do i s’ha de treballar, sostingut per l’acceptació de tota una vida. Es tracta de, dia a dia, acollir, creure, rebre aquest oli i procurar que no s’acabi, donant-li ocasió i resposta perquè pugui sostenir la llum, la flama que ens orienta vers la trobada. I, a més, tot això no s’improvisa, cal un treball previ a aquest últim moment en què serà necessari, i que no serveix dels uns per als altres, això també ho deixa clar la paràbola perquè l’oli no es pot deixar a un altre (se’ns podria acabar) ni no tindríem temps per anar a cercar-ne més abans que es tanqui la porta del banquet. Perquè quan la porta es tanqui, Ell ja no ens reconeixerà.
Primera lectura: Sabiduría 6, 12-16
La saviesa és resplendent i no s’apaga mai.
Els qui l’estimen, arriben fàcilment a contemplar-la,
la troben tots els qui la cerquen:
ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen.
Si algú matinejava per sortir a buscar-la, no s’hi haurà de cansar:
la trobarà asseguda a les portes de casa.
Pensar-hi sempre ja és tenir l’enteniment madur,
i si, per trobar-la, hi ha qui passa nits en vetlla, aviat perd el desfici,
perquè ella ronda sempre
buscant els qui se la mereixen;
lgenerosament se’ls apareix pels camins
i els surt al pas en tot el que es proposen.
Segunda lectura: 1Tesalonicenses 4, 13-17
Germans, no podeu desconèixer què serà dels difunts: no voldríem pas que us entristíssiu, com ho fan els altres, que no tenen esperança.
Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort en ell.
[D’acord amb la paraula del Senyor us diem
que nosaltres, si encara quedàvem amb vida quan arribarà el Senyor, no serem primers que els qui hauran mort,
perquè, a un senyal de comandament, al crit d’un arcàngel, al toc de corn de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel, i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer;
llavors els qui d’entre nosaltres quedem en vida serem enduts juntament amb ells pels aires, en els núvols, per sortir a rebre el Senyor,
i així estarem amb ell per sempre.
Consoleu-vos, doncs, els uns als altres amb aquestes paraules.]
Evangelio: Mateo 25, 1-13
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:
«Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l’espòs.
N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades.
Les desassenyades no s’emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’una ampolla.
Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s’adormiren.
Ja era mitjanit quan se sentí cridar:
“L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.”
Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes.
Les que no tenien oli digueren a les altres:
“Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen.”
Però les prudents els respongueren:
“Potser no n’hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne.”
Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada.
Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora:
“Senyor, Senyor, obriu-nos.”
Però ell els respongué:
“Us dic amb tota veritat que no us conec.” »
Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.»