Avui, la Paraula de Déu, Crist mateix, ens recorda l’altre gran pilar de la vida cristiana, en realitat, en què es basa i sustenta: la misericòrdia de Déu. El diumenge passat, Jesús ens parlava de la cada cop més necessària conversió per no morir. Ara ens explica en què consisteix aquesta conversió, aquest «retorn a Déu», això és, acceptar que refaci, restauri la nostra vida i ens condueixi a la nostra meta que no és altra que poder compartir amb ell la pròpia vida. Jesús ho explica mitjançant una paràbola, una de les més conegudes i amb tota raó. Forma part del capítol 15 de l’evangeli de Lluc, en el qual Jesús respon als que li retreuen que s’acosti als pecadors, parli amb ells i, fins i tot, que «els aculli i mengi amb ells».
Entre els jueus i els seus, parlar amb segons qui i, pitjor encara, menjar amb ells significava implícitament compartir i aprovar la seva vida. Especialment el fet de menjar, que sempre es considerava un acte piadós o religiós que començava, de fet, amb una benedicció (com nosaltres, més o menys) que unia als que compartien taula en una mena de «comunió» de vida. I Jesús respon que ho fa i a gratcient, que se seu amb ells i comparteix taula per a oferir-los, com també als qui el critiquen, la misericòrdia de Déu de manera efectiva. Perquè Jesús no solament ensenya i il·lumina sobre la veritat de Déu sinó que la fa propera als qui la necessiten, és a dir, a tots, els d’aquell temps d’ara, els homes de tots els temps. La qüestió és si Jesús, fent això, «comprèn», «accepta» i fins «aprova» aquests pecadors i persones que clarament no viuen d’acord amb la Llei, com a vegades s’interpreta en els nostres temps. Però la paràbola d’avui desmenteix aquesta interpretació: Jesús es reuneix amb ells, els ensenya, els acull, menja amb ells però per a cridar-los, precisament, a la conversió. Però no sols a ells sinó també als «altres», els «benpensants», els que creiem que vivim en «amistat amb Déu» i que ja no necessitem canvi ni conversió. Perquè la paràbola, en realitat, parla de Déu, de qui és aquest «Pare immens» com l’anomenava sant Joan de la Creu, però també parla de nosaltres, els seus fills, d’aquells que han demanat «el que els tocava de la fortuna», de la riquesa familiar i han marxat lluny, a viure pel seu compte, amb les seves pròpies forces, i també dels que s’han quedat a la casa del Pare. Jesús afirma clarament que uns i altres no coneixen prou bé qui és el Pare: uns perquè han fugit amb una idea preconcebuda (o apresa d’uns altres que encara sabien menys) d’Ell creient que el seu amor i protecció era, en realitat, una presó que els impedia ser ells mateixos. Els altres, potser menys valents o decidits, no han escoltat aquesta veu interior o exterior i s’han quedat, però fotuts, rancuniosos, esperant cada dia la mort del Pare per poder fer el mateix, potser, que els altres germans. Els uns i els altres no s’han sentit mai a casa, no s’han obert a la veritat, no han sabut ni experimentat el que confessava sant Joan de la Creu: “és tan tendre i veritable l’amor amb què el Pare immens obsequia i magnifica aquesta ànima humil i amant, oh meravella digna d’admiració i de temor!, que s’hi subjecta de debò per enaltir-la, com si ell fos el criat i ella el senyor, està tan amatent a obsequiar-la , com si ell en fos l’esclau i ella fos el seu Déu”. I això només es pot experimentar quan es «torna», es retorna al Pare, a la seva casa, al seu amor, reconeixent el que calgui reconèixer, que serà la pròpia veritat i realitat (en aquest cas, l’allunyament i l’error de creure que per a viure la seva vida el Pare li feia nosa). Només així, en el retrobament, es veu el veritable rostre de Déu, que és el rostre de la misericòrdia. Però sense aquest obrir-nos a Ell, sense aquesta conversió, només resta la frustració, l’autoengany. L’experiència de Jesús era que els pecadors públics, els «allunyats oficials», publicans, prostitutes, per citar els més destacats, són els qui més acullen la misericòrdia, els que millor responen al perdó de Déu que restableix el seu amor: «els seus molts pecats han quedat perdonats, perquè ha estimat molt, però a qui poc estima, poc se li perdona».
Primera lectura: Jos 5, 9a. 10-12
El poble de Déu, després d’entrar a la terra promesa, celebra la Pasqua.
Lectura del llibre de Josué.
.En aquells dies, el Senyor digué a Josuè:
«Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.»
Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua, al vespre del dia catorze del mes.
L’endemà de la Pasqua, des del matí, menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat.
Des d’aquell dia que van menjar els productes del país, no caigué més el mannà. Els israelites, no tenint ja mannà, menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.
Segunda lectura: 2 Cor 5, 17-21
Germans:
aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou.
I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació.
Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes, i a nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació.
Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu.
Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu.
Evangelio: Lc 15, 1-3. 11-32
En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava
Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.”
I se n’anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà.
El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.”
Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho.
I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.
Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.”
El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava.
Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?”
El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.”»