El cinquè diumenge de la Quaresma, en aquest cicle C de les lectures, ens presenta aquest bell relat que pertany certament a la Tradició evangèlica però que no sembla que encaixi gaire en la redacció de cap dels Evangelis, especialment en aquest de Joan que llegim avui.
Se’ns narra, certament, un fet de la vida de Jesús, un signe pràcticament miraculós: «estic a punt de fer una cosa nova», llegim a la primera lectura. Se’ns dona un senyal perquè veiem com ens ha arribat la Tradició dels fets i dites del Senyor, a través de relats escrits no sabem molt bé on ni per qui, però certament inspirats per l’Esperit Sant, que els assegurava poder penetrar i transmetre la veritat de l’esdeveniment.
D’aquesta manera es van introduir en aquest immens riu de la Tradició, oral i escrita, que ha portat l’Evangeli fins a nosaltres. En aquesta Tradició van beure i hi van treure el material els evangelistes per a elaborar, també inspirats per l’Esperit, els seus escrits.
El relat d’avui és bona mostra de tot això. No sabem on es va originar aquest fet de la vida de Jesús, ni qui el va explicar ni qui el va posar per escrit, i que després es va anar transmetent fins que va ser, providencialment, copiat, al menys així es creu, en un espai buit d’un manuscrit que pertanyia a l’Evangeli de sant Joan.
Segons els especialistes, no s’ajusta amb el text de sant Joan, ni amb la seva manera d’escriure o la seva teologia però, sens dubte, concorda amb el que els Evangelis ens diuen sobre la forma de parlar i actuar de Jesús. Deia que es tracta gairebé d’un miracle perquè és, sens dubte, un fet extraordinari, una gran novetat en la manera de fer i explicar de Jesús, contraria fins i tot a la mateixa tradició de l’Antic Testament.
I ho va fer per a mostrar el que havia vingut a renovar: el cor de l’home, el lloc d’on surt el mal i que, perdonat i renovat, es convertirà en l’origen del bé i la veritat per a cada home.
Se’ns narra que mentre Jesús ensenya, els fariseus i escribes li porten una dona sorpresa en flagrant adulteri, és a dir, una pecadora enxampada en un acte que no podia negar i que la Llei ordenava castigar amb la mort per lapidació. És el major parany i prova que li han posat a Jesús, on es reuneix la doctrina i la vida. No es tracta en aquesta ocasió d’opinar sobre el divorci o la resurrecció sinó de jutjar si una persona, una dona, ha de viure o morir. La Llei mana clarament apedregar-la (cf. Lv 20,10: «seran castigats amb la mort: l’adúlter i l’adúltera»). Jesús afronta el repte magistralment: amb tota la seva calma, roman en silenci mentre escriu alguna cosa a terra (què va escriure s’ha preguntat la Tradició des de sempre i ens ho continuem preguntant nosaltres), potser va ser un senzill gest perquè els acusadors reflexionessin o per crear una expectativa sobre el que volia dir. Jesús no respon amb pressa ni enfadat, com altres vegades, perquè sap perfectament que una vida està en perill imminent. I quan ells insisteixen els deixa anar aquesta frase devastadora que revela, alhora, la misèria de l’home i la grandesa de l’obra de Déu: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». És un cop sec, magistral que desfà per complet la seva presumpció aconseguint que cadascun dels acusadors es vegi com és davant Déu: pecadors sense dret a jutjar i necessitats, com la mateixa dona, de perdó. Assenyalar el pecat dels altres té aquest efecte, si ens queda una mica de consciència o temor de Déu: que reconeguem com som o podem ser i que no tenim cap dret a jutjar. Deixen, doncs, aquest judici en mans de Jesús. Sense voler-ho, li estan reconeixent el seu paper com a únic jutge dels homes. I Jesús no jutja, sinó que perdona. No justifica la dona, no es compadeix d’ella per estar oprimida o menyspreada –que sí que ho estava–, no la comprèn i menys la disculpa pel que ha fet sinó que, com a qualsevol, home, dona, sacerdot o profeta, la perdona: «tampoc jo et condemno» però «Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més ».
Se’ns descobreix així mitjançant un gest magnífic que parla més clar que molts discursos, el propòsit de la Missió de Jesús: fer patent i real el perdó de Déu, la seva immensa misericòrdia. I també que no ho fa perquè ens quedem tranquils o en pau, perquè continuem pecant perquè no podem fer una altra cosa, sinó per a tot el contrari: perquè qualsevol home o dona, vagi i no pequi més, perquè visquem realment com a fills de Déu i germans els uns dels altres.
Primera lectura: Is 43, 16-21
El Senyor, el qui obrí enmig del mar un camí, una ruta enmig de l’aigua impetuosa, el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls, guerrers valents i fornits i tots caigueren, no s’aixecaren mai més, s’apagaren com un ble consumit, ara diu això:
«No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu?
Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud,
els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran en veure que poso aigua en el desert, que abunden els rius en la solitud perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit. Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»
Segunda lectura: Flp 3, 8-14
Germans:
Germans, tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor.
Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo escòria a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell. Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts.
No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi.
Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat; el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.
Evangelio: Jn 8, 1-11
En aquell temps, Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?» Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint amb la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres.» Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: «On són? Ningú no t’ha condemnat?» Ella contestà: «Ningú, Senyor.» Jesús digué: «Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»