Com hem dit altres vegades, l’Evangeli recull l’ús lliure i original que Jesús feia de la tradició bíblica. És per a això era la mateixa Paraula de Déu encarnada, la que s’havia manifestat per a interpretar la història del poble escollit, per profetitzar i denunciar tot tipus de pecats, abusos i injustícies i també per reflexionar i discernir la realitat com feien els savis.
Avui se’ns parla d’això: de la vida i la seva realitat vistes des de la saviesa, l’arrel de la qual és el temor -el respecte- de Déu. A la primera lectura, el savi que es va auto anomenar Qohelet, l’Eclesiastès dels primers cristians, va escriure movent-se en el límit entre el que sembla mostrar la realitat i el que ensenya el temor de Déu, i conclou que “tot és vanitat!”. Segons ell, la única conclusió que es pot treure de la vida és que tot s’acaba, per bo que sigui, i que, per això, res té sentit. Com en altres cultures i filosofies, també a la Bíblia la raó i la saviesa es topen amb el límit de l’humà, del temporal, que tot s’acaba, que no som capaços de mirar més enllà del que tenim o podem imaginar tenir.
A l’Evangeli, sembla que prenen Jesús per Salomó, aquell que “veien que posseïa una saviesa divina per a administrar justícia” (cf. 1Re 3,28). Però Jesús rebutja aquest paper: “qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?”. És a dir, no he vingut per a això, no soc el nou Salomó, sinó que soc aquí per a fer noves totes les coses, per a fer realitat totes les promeses de Déu, per ensenyar sí, però la veritat de totes les coses, del que veiem i experimentem i del que no. El que els diu és que, més que preocupar-se de la divisió de l’herència, de la justícia d’aquest món, que mirin més amunt, en perspectiva i, especialment, que es guardin de tota cobdícia. No sabem si Jesús va veure en el cor d’aquells dos homes aquesta condició o no, però el consell val per a tots.
Sense perjudici del dret de propietat, un dels “drets naturals” (el nostre ser corporal necessita un espai, unes possessions mínimes o més grans cadascun depenent de la seva situació, perquè no és el mateix una família amb diversos fills que un monjo cartoixà), Jesús es refereix aquí al gran pecat de la cobdícia, que amb l’egoisme, és el pitjor que nia en el nostre cor i són els dos obstacles més grans en el camí de l’Evangeli, segons tot el que diu Jesús. Perquè Jesús manifesta que la nostra vida no depèn dels béns, no és aquí on radica la seguretat o la confiança que ens disposa cada dia per a treballar, lluitar i viure.
La paràbola manifesta també que, segons la saviesa humana, el més assenyat és “ser ric davant Déu” i no acaparar per a un mateix. És, d’una altra manera el que ja deia el Sermó de la Muntanya: “No aneu atabalats pensant què menjareu, o què beureu, o amb què us vestireu” (Mt 5,31). Tot això es fonamenta en la nova presència de Déu que anuncia i manifesta Jesús i que fa que el sentit d’aquest món no es tanqui en ell mateix sinó en l’“altre”, en Déu, que el va crear i ara el renova des de l’arrel i dona el veritable valor a les coses.
En el Sermó de la Muntanya també s’insisteix que tot el que vivim només té sentit si es fa per Déu, per als seus ulls, per al seu projecte, que és el seu regne que s’obre entre nosaltres. I en el primer text que hem citat, també es fa referència a la magnificència i la saviesa de Salomó, dient que no es poden comparar a les que ofereix Jesús, que té el suport de Déu perquè puguem “guardar” i “guardar” per a Ell, pel que estem passant però s’acabarà. Sens dubte, tots podríem explicar històries com la de la paràbola, sobre esforços i previsions perdudes; però també, al contrari, com hem experimentat que el nostre ser, els nostres sers estimats, els sabem fora de perill gràcies a Déu, perquè la nostra família, amistat, treball s’han edificat sobre els fonaments posats per Crist que mai seran enderrocats.
