‘Subida al Monte Carmelo’ és, potser, una de les obres més exigents i a la vegada més alliberadores de sant Joan de la Creu. A primera vista pot semblar un text aspre, fins i tot dur. Tanmateix, llegit amb calma i amb el cor obert, es mostra com una guia de llibertat interior, una invitació a viure l’essencial perquè Déu pugui ser veritablement Déu en la nostra vida.
Sant Joan utilitza la imatge de la muntanya per parlar del camí espiritual. Pujar implica esforç, decisió i constància. No és un camí còmode ni ràpid, però sí un camí segur. La muntanya representa la unió amb Déu, la plenitud a la qual està cridat tot ésser humà. ‘Subida’ no descriu una experiència extraordinària, sinó un procés profundament humà: l’aprenentatge del despreniment.
En aquesta obra, sant Joan mostra amb claredat que el principal obstacle per a la trobada amb Déu no és fora, sinó dins. No són les coses en si mateixes les que ens lliguen, sinó la forma com ens hi aferrem. Per això insisteix una vegada i una altra en la necessitat de buidar el cor d’inclinacions, gustos desordenats i falses seguretats. El seu famós “nada, nada, nada” no és negació de la vida, sinó obertura radical a la Vida veritable.
‘Subida’ ensenya que no es pot anar cap a Déu carregant amb tot. L’ànima necessita lleugeresa. Això no significa menysprear la creació, sinó aprendre a usar-ho sense *absolutizarlo. Sant Joan no proposa fugir del món, sinó no deixar que el món ocupi el lloc de Déu. Només un cor lliure pot estimar de veritat.
Un aspecte central de ‘Subida’ és la purificació dels sentits i de l’esperit. Sant Joan mostra com, al començament del camí, l’ànima acostuma a buscar Déu a través de consols, sentiments i experiències agradables. Però arriba un moment en què Déu mateix retira aquests suports per portar l’ànima a una relació més madura. Aquí comença la pedagogia divina: aprendre a estimar sense esperar el que se sent, a creure sense veure, a esperar sense posseir.
‘Subida’ prepara el terreny per a ‘Noche oscura’. No són obres separades, sinó parts d’un mateix itinerari. A ‘Subida’, l’ànima aprèn a desprendre’s activament; a ‘Noche’, aprèn a deixar-se purificar passivament per Déu. Ambdues duen al mateix final: la unió que transforma.
‘Subida al Monte Carmelo’ resulta sorprenentment actual per als lectors d’avui. Vivim envoltats d’estímuls, de presses, d’acumulació. Ens costa renunciar, deixar anar, simplificar. Sant Joan ens proposa el contrari: un camí de simplificació radical, on l’important no és tenir més, sinó estimar millor.
Aquesta obra no convida al perfeccionisme ni a l’esforç voluntarista. Tot el contrari: ensenya a confiar en l’acció de Déu i a col·laborar-hi humilment. El despreniment no s’aconsegueix a base de violència interior, sinó de veritat, paciència i amor. Es tracta d’aprendre a posar cada cosa al seu lloc.
‘Subida’ no promet experiències extraordinàries, però sí una gran llibertat. Qui gosi caminar per aquesta senda descobreix que, quan es deixa anar el que no és essencial, el cor s’eixampla. I en aquest espai nou, hi pot habitar Déu.
Aventurem la vida amb sant Joan de la Creu, deixant-nos acompanyar per aquesta obra exigent i lluminosa. Pujar la muntanya no és fugir de la realitat, sinó aprendre a viure-la des de dins, amb un cor despullat, unificat i obert a l’Amor. Perquè, al final del camí, no espera el buit, sinó la plenitud de Déu, que ho és tot quan ja no ens aferrem a res.