Tota història espiritual de certa importància té un punt de partença. En el cas de santa Teresa de Jesús, aquest inici concret, visible i fundacional va ser el monestir de Sant Josep d’Àvila, inaugurat el 24 d’agost de 1562. Aquell convent, petit i pobre, gairebé clandestí, va ser la llavor d’una renovació profunda a l’Església: la Reforma del Carmel Descalç.
Aquesta fundació no va ser un simple tràmit, sinó l’obra nascuda de l’oració, el sofriment i la fidelitat a una crida divina. Ho recull amb detall la pròpia santa en el Llibre de la Vida, capítols 32 i 36, i també en el Camí de perfecció, capítol 3.
Una inspiració que madura amb l’oració
Santa Teresa no va començar aquesta obra moguda per estratègies humanes, sinó per un impuls diví discernit en l’oració profunda. En el capítol 32 del Llibre de la Vida, relata com va sorgir la idea de “fer un monestir, …, amb les poques (monges) que veia tenir el mateix desig”, desitjant que fos un espai de vida més recollida, pobra i estrictament observant.
«El Senyor va començar a donar-me grans desitjos de fer aquesta fundació» escriu Teresa. Però això, que sembla una iniciativa espontània, és el fruit d’anys d’experiència espiritual, d’intuïcions místiques, i també de resistències interiors i exteriors. L’anhel de major perfecció s’unia al desig ardent de servir l’Església en un temps de crisi i reforma.
La fundació entre pors i gràcies
El relat de la fundació en el Llibre de la Vida està marcat per la tensió entre l’audàcia espiritual i la inseguretat humana. Teresa se sent impulsada a actuar, però també plena de dubtes: el temor a l’escàndol, la falta de mitjans, la crítica d’eclesiàstics influents.
“No parava de plorar. Em semblava que m’aventurava molt, i que potser seria causa de perdre algunes ànimes…”
Tanmateix, enmig de la por, Teresa experimenta una gràcia interior que la sosté. Rep visions del Senyor que l’encoratgen, i el suport inesperat d’amics i protectors que col·laboren amb diners, llicències i presència. El monestir s’instal·la en una casa humil, “tan pobra que no tenia ni campanar ni convent fet”, i amb unes quantes monges decidides a viure en fidelitat radical l’Evangeli.
Sant Josep: patró i protector
El convent du el nom de Sant Josep, una elecció profundament significativa per a Teresa. Li havia confiat la seva vida moltes vegades, ara li encomanava la seva obra.
«Vaig prendre el gloriós sant Josep per advocat i senyor i vaig encomanar-m’hi molt» . En la seva visió, sant Josep no és només protector de la Verge i del Nen Jesús, sinó model de vida contemplativa, silenci, humilitat i confiança. Teresa veurà en ell el custodi perfecte d’una comunitat nascuda per estimar i servir.
Camí de perfecció: el cor de la reforma
Una vegada establerta la fundació, Teresa escriu el Camí de perfecció per formar les seves filles en l’esperit de la nova vida que anhelaven viure. En el capítol 3, explica la intenció del convent: pregar per l’Església, pels teòlegs, pels predicadors i per tots els qui lluiten en el món per estendre el Regne.
«Vaig determinar fer aquest raconet que ara tinc —tot desitjant que no fos gaire amagat— on algunes s’hi apleguessin per tenir aquesta regla primitiva amb el recolliment que ara tenim» .
No buscava crear un refugi elitista, sinó una comunitat activa des de la contemplació. La clausura no era evasió, sinó implicació profunda en el món a través de l’oració, la pobresa i la fraternitat.
Una nova manera de ser Església
El convent de Sant Josep d’Àvila va representar, ja en el seu temps, una forma radicalment nova de viure el seguiment de Crist: sense rendes, sense títols, sense suports nobles, però amb la confiança dipositada en Déu i l’entrega generosa entre germanes. En les seves primeres línies, Teresa somiava amb “tretze pobres dones que havien de fer el que poguessin i treballar de tal manera que la seva oració fos acceptada”.
El que va començar amb tretze pobres dones però decidides, es va convertir en una xarxa de més de disset fundacions en vida de la Santa i en una reforma que va transformar la història del Carmel i de l’espiritualitat cristiana.
Conclusió: el llegat d’una fundadora
La commemoració de la fundació del convent de Sant Josep no és només el record d’una obra material. És la memòria d’una experiència espiritual encarnada: un acte de fe enmig de la inseguretat, una resposta valenta davant la veu de Déu, una sembra silenciosa que ha donat fruit durant segles.
“I així vaig començar a fundar aquest convent de Sant Josep, amb grans treballs i perills. Però tot es va passar amb tant de favor del Senyor, que es va quedar fet”.
Avui, des de la distància, sabem que en aquesta petita casa d’Àvila va néixer un corrent d’aigua viva que continua fluint. I ens recorda que la fidelitat humil, quan s’arrela en Déu, té força per a renovar l’Església.