Amb la fundació del convent de Duruelo, santa Teresa de Jesús va fer un pas decisiu en l’expansió de la Reforma del Carmel. Va ser el 28 de novembre de 1568 quan, en un llogaret perdut de Castella, va néixer la primera comunitat de frares carmelites descalços, punt de partida d’una transformació espiritual que marcaria profundament la història de l’Església.
Un desig llargament gestat en el cor de Teresa
La idea d’una branca masculina reformada sempre estava present en Teresa des de l’inici de la seva obra fundacional. Ella mateixa havia entès que “aunque no soy para enseñar a los hombres, soy mujer, sí querría que la oración fuese estimada” (Camí de perfecció 1,2). No es tractava d’imposar res, sinó que també els frares poguessin viure amb radicalitat l’esperit de la Regla primitiva: pobresa, oració, fraternitat.
En el capítol 13 del seu Llibre de les Fundacions, Teresa narra com aquest anhel va prendre forma quan va trobar a dos frares disposats a abraçar la vida reformada: fra Antonio de Jesús, prior aleshores de Medina del Campo, i fra Joan de la Creu, jove carmelita ple de zel contemplatiu. Diu Teresa:
“Era el Padre Fray Antonio hombre espiritual y dado a la oración, muy celoso de la religión y muy enemigo de relajación, y amigo de lo que le parecía perfección” (F 13,2).
Sobre fra Juan, recordarà:
“Era muy nuevo religioso… con grandísimo deseo de más perfección y penitencia” (F 13,4).
Una fundació sense mitjans, però amb molta fe
Quan un benefactor, don Rafael, va oferir una casa a Duruelo, els plans es van accelerar. El lloc era pobre, allunyat, incòmode. Però Teresa no va dubtar. N’hi havia prou en que fos “apartado del mundo y que tuviese soledad”. En el capítol 14 diu:
“Era una casita muy pequeña, ruin y húmeda, más de paja que de otra cosa; mas nos pareció bien, por ser tan solitario el lugar y propio para oración…”.
Allí, en condicions austeres —una sola cel·la comuna, un altar improvisat, sense cap moble ni comoditats—, van començar la seva vida els dos primers descalços. Fra Antonio i fra Joan ho van preparar tot amb humilitat i entusiasme. Algú, fent broma, va dir que fra Antonio només va portar “cinc rellotges” per a marcar les hores del res; símbol del seu desig de regularitat, però també de la lleugeresa espiritual amb què abraçaven la pobresa.
Santa Teresa relata amb humor i admiració:
“No tenía la casa aún puerta a la calle, sino que entraban por una escalera de madera… Y allí comenzaron a vivir muy pobremente, como verdaderos descalzos” (F 14,3).
Una vida nova: radicalitat, contemplació i joia
El que podria semblar una penúria era per a ells motiu de joia. El desig de viure entregats totalment a Déu convertia cada dificultat en una benedicció. Segons va escriure Teresa en una altra ocasió:
“No está la cosa en pensar mucho, sino en amar mucho” (Vida 40,1).
A Duruelo, els primers frares practicaven dejuni, oració contínua, silenci, i la vida comunitària fraterna amb gran alegria. Aviat s’hi van unir noves vocacions i la casa va quedar petita. Teresa no es cansava de repetir que l’essencial era:
“Estar muchas veces tratando a solas con quien sabemos nos ama” (Vida 8,5).
Aquest esperit d’intimitat amb Déu, d’absoluta confiança, era el que alimentava la vida dels frares. El “desasimiento del mundo” es vivia com a llibertat i plenitud, i el sofriment era assumit com a participació en l’amor crucificat.
“Poco me parece lo que se sufre por quien tanto se nos dio” (Camino 27,13).
Duruelo: casa petita, foc gran
La fundació de Duruelo no va ser notícia a la cort ni a les grans ciutats, però va encendre una flama que recorreria Espanya i més enllà. Des d’aquesta petita casa van sorgir les vocacions que poblarien els convents de Mancera, Pastrana, El Calvario, Granada, Segòvia… Teresa, amb la seva mirada profètica, ho va intuir:
“¡Oh gran Dios! ¿Cómo os dejáis vencer de unos pocos hombres flacos?… ¡Oh Señor mío, cómo os contentáis con poco!” (F 14,4).
La grandesa de Duruelo no estava en l’arquitectura, ni en els mitjans humans, sinó en la puresa de cor amb què aquells homes es van lliurar a l’ideal del Carmel. Així ho resumiria més endavant fra Joan de la Creu:
“A la tarde te examinarán en el amor; aprende a amar como Dios quiere ser amado”.
El llegat de Duruelo per a avui
Avui, segles després, Duruelo continua sent símbol del començament humil, del coratge evangèlic i de la fidelitat a una vocació que ho dona tot per Crist. El Carmel descalç masculí té en aquesta casa de tova i oració el seu Betlem i el seu Cenacle.
Tornar a Duruelo és tornar a les fonts: a la radicalitat evangèlica, al desig ardent de Déu, a la confiança en la Provisió. Com deia Teresa:
“Solo Dios basta” (Poesía 9).
Que en recordar aquesta primera fundació, els fills i filles del Carmel trobin inspiració per a continuar oferint, des de la petitesa, un testimoniatge d’amor, oració i comunió, allí on l’Esperit els porti.