Continuem llegint i celebrant l’últim ensenyament de Jesús en el cenacle, quan tot just ha acabat l’Últim Sopar i ens ha llegat l’Eucaristia . Quan ja ha anticipat el do de si mateix que haurà de romandre al nostre costat fins a la Fi de tot, encara vol dir coses que els ajudin, ens ajudin, a entendre el que ha passat i el que encara ha de venir.
Jesús explica tot això als seus “perquè cregueu quan ho veureu”. I això val tant per a ells com per a nosaltres: la vida i obra de Jesús, el seu propi lliurament i fins a la seva Resurrecció han succeït en el temps, són història i realitat humana, però amb tot això ha assolit un resultat que, des d’aleshores, continua actuant en l’Església i en el món sencer.
Si unim l’ensenyament d’avui amb el del diumenge anterior, el manament de l’amor, tot s’entén millor. Es tracta, d’estimar sempre, de romandre en aquest amor de Jesús, la gran novetat, la nova Aliança realitzada en Ell. Per a poder estimar i viure aquesta vida nova cal estimar Jesús, respondre al seu amor amb el nostre lliurament, concretament “guardant” la seva Paraula: “obras són amores y no buenas razones”, diu el refranyer castellà. Estimar Jesús no és un sentiment o una predilecció especial que puguem tenir, sinó creure efectivament en allò que ha ensenyat i revelat i adequar els nostres actes i la vida sencera a aquesta llum que ha entrat a les nostres vides. L’amor a Jesús i guardar efectivament els seus manaments, especialment el “nou”, és comunió amb el Pare, el Déu veritable que ha enviat Jesús i està en plena comunió substancial amb Ell. Aquesta comunió és un vincle efectiu de vida i gràcies a ella, Déu mateix ens estima i pot fer estada en nosaltres, pot habitar-nos, perquè no “estiguem buits per dins”.
És la nostra decisió, som lliures, però si no responem, si no guardem la seva Paraula, coneixerem i gaudirem ben poc de l’amor del Pare, de Déu mateix, perquè aquesta Paraula ve d’Ell, és el mitjà amb el que ens dona l’amor de Crist i el seu propi.
“L’Esperit Sant, el ‘Paràclit’ que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre” diu Jesús. També l’envia el Pare, encara que en nom de Jesús, que ho ha fet possible amb la seva Missió en aquest món. L’Esperit ens ho ensenyarà tot, perquè fonamentem en Jesús la nostra vida, i ens ho anirà “recordant”, insuflant en el cor. Finalment, Jesús els/ens deixa la seva Pau, que no vol dir absència de conflictes (fins i tot la “pau” dels cementiris), que embolcallen el món amb propaganda i enganys. La Pau de Jesús és la seguretat que no es perdrà res del que s’ha aconseguit, encara que Jesús ara desaparegui de la vista perquè ha de tornar al Pare, i això ens ha d’alegrar perquè així es tot es podrà complir. El Pare “és més gran que jo” confessa humilment Jesús, i per això ha de tornar a Ell, però no ho fa sol, nosaltres l’acompanyarem. Tot això ho veurem el proper diumenge, festivitat de l’Ascensió.
Però encara hi ha més: només des de Déu, acomplerta la seva Missió de revelar-se i salvar-nos, Jesús pot enviar l’Esperit i començar l’altra missió, la de portar la llum, la veritat, a cadascun dels homes, els seus germans, els nostres germans.
Primera lectura: Hch 15, 1-2. 22-29
En aquells dies, uns que havien baixat de Judea ensenyaven als germans d’Antioquia que si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès no podien salvar-se. Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa de Pau i Bernabé amb ells que decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els preveres.
Llavors els apòstols i els preveres, amb tota la comunitat reunida, decidiren d’elegir uns delegats i enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, conegut també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles, homes que es distingien com a dirigents en la comunitat dels germans. Els donaren aquesta carta:
«Els apòstols i els preveres saluden com a germans els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia.
Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres sense la nostra autorització, us havien pertorbat amb les seves opinions i havien inquietat els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d’escollir uns representants nostres per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han entregat les seves vides per la causa del nostre Senyor, Jesucrist. Els qui us enviem són Judes i Siles. Ells us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit, i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables: que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols, de menjar sang i animals ofegats i de contraure un matrimoni entre pròxims parents. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Adéu-siau.»
Segunda lectura: Ap 21, 10-14. 22-23
L’àngel em transportà en l’esperit dalt una muntanya gran i alta, i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, de la presència de Déu, i la glòria de Déu l’envoltava. Resplendia com les pedres més precioses, com un jaspi de transparència cristal·lina. Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes. A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els de les dotze tribus d’Israel.
Tres de les portes miraven a llevant, tres al nord, tres al sud i tres a ponent. La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell.
No hi vaig veure el santuari del temple, perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el santuari.
La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum.
Evangelio: Jn 14, 23-29
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
«Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré. Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»