Llegeixo el missatge del papa Francesc per a la Quaresma 2024. Com a punt de partida un episodi bíblic molt recurrent: l’Èxode, camí a través del desert de l’esclavitud a la llibertat, amb Déu com el nostre guia.
A l’exposició desenvolupa idees suggeridores i preguntes que esperonen: Ens arriba també a nosaltres com a Déu el crit de tants germans i germanes oprimits? Ens sacseja? Ens commou?; On estàs? On està el teu germà?; Desitjo un món nou? Estic disposat a trencar els compromisos amb el vell?
Lectura i preguntes que obren la porta a interrogants que demanen prioritat, almenys en l’ordre pràctic, perquè de la resposta i decisió personals en depèn el fet i la manera de començar a caminar. Intentar-ho, recomençar, té el seu atractiu, pot ser il·lusionant, una sortida vars la meva realitat. Però mai puc partir de zero, o deixar enrere totalment el passat, o fer callar els enganyadors cants de sirena i la temptació de que cobrint l’expedient ja n’hi ha prou. Tampoc puc evitar la rutina, el cansament o la sensació de fracàs.
Sincerament, de veritat vull sentir la veu del Senyor i el crit dels germans? complicar-me l’existència? No estic sempre negociant fins a on pot entrar la llum i força de l’Evangeli en el meu pensament, parlar i actuar? Confesso que la meva comoditat em lliga, em fa por equivocar-me i m’imposa molt l’anar contracorrent.
I no sé si val la pena si més no el plantejar-me la dimensió comunitària de la Quaresma a l’hora de planificar i prendre decisions com a Poble i família de Déu. Amb el difícil, estressant i cansat que és escoltar, parlar i arribar a acords amb la meva comunitat, família o grup.
A l’hora d’emprendre aquest temps de gràcia, també veig que l’Església em convida a la creativitat. Segurament val la pena decidir-se a seguir els camins de la submissió a l’Esperit Sant que és tradició i novetat. Però això, no comporta moltes renúncies, fins i tot a mi mateix, risc i ser criticat? I, també és clar, discernir, disculpar-me, demanar perdó i rectificar.
Raonant el que he dit, potser serà veritat que tinc dèficit d’esperança, i com que va lligada a la fe i la caritat, acaba per arrossegar-les a la inoperància i no deixa que Crist faci miracles de gràcia. Més quan el que és propi de l’esperança és portar la fe i la caritat endavant; i portar-nos a viure els somni de Déu: que siguem germans i un en l’amor, que la glòria de Déu ompli la Terra.
Veig que el primer pas és acceptar que soc pobre i captiu. Accepto i demano aquesta esperança de la qual ens parla sant Joan de la Creu: “esperanza de cielo tanto alcanza cuanto espera”. A més de demanar-la, què puc fer per aconseguir aquesta esperança que il·lumini il·lusió, alegria, llibertat i l’amor que fa noves totes les coses? Com fer créixer aquesta esperança que faci d’aquesta Quaresma camí cap a la Terra promesa?
Per a començar, entre les propostes del papa Francesc, em quedo amb la invitació a aturar-me, en oració, per a acollir la Paraula de Déu, i davant el germà, per acollir la seva vida. La mateixa invitació que ens fa santa Teresa de Jesús, que el mirem, que ens mirem, en l’Amor.
P. Ángel Sánchez, OCD