En els anys llunyans de la meva joventut, vaig llegir una sèrie d’articles breus sobre la Santa avilesa amb un títol que em va cridar l’atenció: ‘Teresa que ríe’; l’autor recordava anècdotes gracioses que mostraven aquesta bonica qualitat de la protagonista. Per contrast, el títol m’ha suggerit la idea d’una Teresa que plora, no com a metàfora, sinó com a realitat biogràfica. Aquesta faceta tan important en la vida de Teresa la recordo als lectors que la coneixen poc i només han sentit parlar d’ella com una eminent escriptora, fundadora i santa. Veure-la “plorar” és vincular-la a la realitat de la vida quotidiana, baixar-la de les fornícules dels altars de les esglésies i sentir-la caminar amb nosaltres, els seus lectors i companys. Significa que la “mística” Teresa és una persona “normal i molt humana” i que les seves “experiències” de Déu no la van desarrelar de la realitat de viure en el món.
1 – Estructura psicoafectiva de Teresa: la seva trobada amb Crist com a Home
Començo recordant una afirmació de Teresa que a molts lectors de les seves Obres els pot passar desapercebuda, potser perquè no considerem el plor com un fet connatural a la seva psicologia, però l’accepto com un do que anirà creixent en la seva vida. Teresa adolescent veia que les seves companyes de l’internat de Santa María de Gràcia d’Àvila, resaven amb emoció i llàgrimes als ulls i ella se sentia seca de sentiments religiosos: “El meu cor era llavors tan dur que ni després de llegir tota la Passió no hauria vessat una sola llàgrima” (Vida, 3, 1).
Tot va canviar, però, quan es va trobar amb Crist vist no com a Déu, sinó com a home:impressionant confessió que pot escandalitzar més d’un lector dels seus escrits, però era la seva manera d’apropar-se al diví a través de l’humà:“Jo només podia pensar en Crist home”i per això era tan amiga d’ imatges (Vida, 9, 6) i criticava la insubmissió dels heretges luterans. Eren els començaments de les seves creences com a cristiana i es va animar a escriure pàgines boniques en defensa de la Humanitat de Crist de la qual el cristià no en pot prescindir en la seva vida de fe. Presentar Crist com a Home és un dels temes que la mare Teresa va defensar amb més passió perquè -per a ella- no era un problema de debat teòric entre especialistes, sinó una de les experiències místiques més valuoses i decisives de la seva vida (Veure el debat en Vida, cap. 22 i Les Estances, VI, cap. 7, n. 14).
2 – Efectes de la trobada amb Crist: llàgrimes de dolor i penediment
La jove Teresa va descobrir, en un ambient de solitud i silenci mentre llegia el ‘Tercer Abecedario’ de Francisco de Osuna, que Crist li “havia fet el do de llàgrimes” (Vida, 4, 7), que enriquia la seva estructura afectiva. Aquest “do de llàgrimes” va créixer en la “conversió” moral davant un “Crist molt nafrat” (Vida, 9, 1) suscitant en ella un sentiment de pecat, de traïció a l’amor, i el conseqüent propòsit de canviar de vida, com recorda en un dels textos més commovedors de la seva Autobiografia:“Un dia, entrant a l’oratori, vaig veure una imatge […] de Crist molt nafrat […] que mostrava bé el que havia patit per nosaltres”. I la conclusió davant el dolor aliè: “Vaig llençar-me vora seu desfent-me en plors” (Vida, 9, 1 i 8). Teresa plorant!
En el seu llarg procés de maduració espiritual com a persona amb fenòmens místics, es fa al·lusió a les “llàgrimes” que vessava copiosament quan els seus consellers espirituals li suggerien que podien ser causats per influència del dimoni, i això va durar anys. Teresa estava convençuda que no era el diable sinó Déu qui actuava en la seva vida preparant-la per a una missió al servei de l’Església i de la societat (Veure Vida, 23, 15; 27, 2; 28, 14, etc.).
3 – Plors i llàgrimes de Teresa en moments especials
L’estructura afectiva de la mare Teresa es commovia fins a llagrimejar davant uns fets humans que ella, tan humana de tan divina, va transcriure a la seva Autobiografia i a les seves cartes, que resumeixo i que es podien aplicar com a exemples d’encarnació en la història.
Per exemple, sabem que “plorava” quan en les seves anades i vingudes fundacionals havia d’acomiadar-se de les monges-filles en el convents acabats de fundar o en els que li venien de pas (Fundacions, 27, 18). També patia -suposem que plorant- pels mals de la societat i de l’església per la presència dels “luterans” a Europa i a Espanya (Camí, 1, 2 i 3, 9); i, també, a l’assabentar-se de la penosa situació dels “Indis” d’Amèrica i descobrir que els espanyols -entre els quals els seus set germans- no anaven a evangelitzar sinó a buscar el seu benestar social, etc. Aquesta és una altra història que sobrepassa una breu reflexió.
Finalment, Teresa “plorava” amb una gran pena la “mort” dels seus “amics” especialment quan eren personatges importants de la societat, de l’Església i de la seva Reforma del Carmel. Un bon exemple: quan es va assabentar de la mort del general de l’Orde, Juan Bautista Rubeo: “Una molt gran [pena] [pena] per les novetats que m’escriuen del nostre pare General. Estic molt tova, el primer dia no podia deixar de plorar, i amb gran pena pels disgustos que li hem donat que, certament, no es mereixia” (Carta a Gracián, 15-X-1578, 1).
Les dues cartes i un memorial que es conserven de la mare Teresa al P. General són -per a mi- un cim de prudència i saviesa, de veritat i d’amor a l’autoritat, però també de valentia per defensar una causa justa com era l’existència de la nova família del Carmel, d’amor entranyable al seu superior i, sobretot, admirat pare i amic.
I també consta el seu profund dolor al saber la mort del gran mestre sant Joan d’Àvila, segons consta pel testimoniatge del primer biògraf de la Santa, Francisco de Ribera: “Quan va morir el Mestre Joan d’Àvila […] va començar a plorar amb gran ànsia”. I quan les monges es van admirar pel seu comportament, els va dir “el que em fa pena és que l’Església de Déu perd una gran pilar;i moltes ànimes la gran empara que tenien en ell, que la meva, fins i tot estant tan lluny, li devia molt”(La vida de la Madre Teresa de Jesús. Madrid, Edibesa, 2004, lib. IV, cap. 11, pàg. 514-515). Em sap greu tancar aquest espai de comunicació amb els lectors; espero que l’escrit serveixi d’aperitiu per continuar indagant en aquesta bella condició d’una dona gran d’Espanya, una santa de l’Església i una genial escriptora. Convido els lectors curiosos a seguir el rastre emocional que els deixo com a tasca per acabar. “Teresa que plora” és un testimoniatge escrit que val per un tresor cultural, un memorial a conservar en el cor, ella tan divina de tan humana, que sap riure i plorar.
P. Daniel de Pablo Maroto, ocd