Va ser el papa Lleó XIII qui va sancionar la participació catòlica en aquestes jornades de pregària per la unitat visible de l’Església mitjançant el breu Provida Matris (1895); dos anys després, amb l’encíclica Divinum illud (1897), s’establia una novena a perpetuïtat per a assolir aquesta meta. Tanmateix, no va ser fins l’any 1935 que el sacerdot francès, Paul Couturier, a de Lió, comencés un Octavari de pregària per la unitat juntament a membres d’altres denominacions cristianes, amb el lema, «la unitat que Déu vulgui, pels mitjans que ell vulgui».
Apunta M. D. Chenu que Couturier definia aquest Octavari como «una convergència de pregàries de totes i cada una de les confessions cristianes, amb plena llibertat i independència, que s’adrecen al Crist que tots estimem, adorem i prediquem […] La Octava exclou tot el que, d’alguna manera pugui perjudicar la independència espiritual i la llibertat religiosa de cada confessió. Celebrar l’Octavari requereix una preparació espiritual per la tan implorada reunió, i preparar-se per a aquesta demanda. No pretenem res més».
Aquesta estima per la Setmana d’oració per la unitat, va quedar confirmada definitivament en el Concilio Vaticà II, que al referir-se a la pregària, la defineix com «l’ànima de tot el moviment ecumènic», esdevenint així part essencial d’aquest moviment. Un gest significatiu en aquest sentit es va produir el 1966, quan la Comissió de «Fe i Constitució» del Consell Mundial de les Esglésies i el llavors anomenat Secretariat Romà per a la Unitat dels Cristians se disposaren a col·laborar de manera conjunta en la elaboració dels textos que es proposen cada any per a la celebració.
Aquest 2025, amb el lema «Ho creus, això?» (Jo 11,26), la comunitat de Bose, Itàlia, ha estat designada per a la confecció de les pregàries i reflexions que s’utilitzaran aquest any que se celebra el 1700 aniversari del primer Concili ecumènic, celebrat a Nicea, prop de Constantinoble (325). En aquest sentit, els germans de Bose diuen que: «Aquesta commemoració ofereix una oportunitat única per reflexionar i celebrar la fe comuna dels cristians, expressada en el credo formulat en aquest Concili; una fe que continua viva i fecunda en els nostres dies».
Amb molt d’encert, i en sintonia amb els monjos de Bose, els bisbes de la Subcomissió Episcopal per a les Relacions interconfessionals i Diàleg interreligiós de la CEE, en el tradicional missatge que ens fan arribar cada any amb motiu d’aquestes setmanes d’oració, indiquen que «avui com sempre necessitem un llenguatge comú de la fe, sense el qual serà molt difícil salvar la unitat de fe de les Esglésies i la reconstrucció de la unitat visible de l’una, santa i catòlica Església».
Per això, cada Setmana de pregària per la unitat és motiu d’esperança, perquè tot i ser feta per cristians que encara estem dividits, també ho és per cristians que estem units pel mateix baptisme, per la mateixa fe proclamada a Nicea. Aquestes trobades ens sensibilitzen sobre la necessitat de «l’oració diària per la unitat», que «ha d’ocupar el primer lloc no només durant la Setmana que s’hi dedica, sinó tots els dies de la nostra vida. Tot cristià, convençut que el compromís per la unitat és primordial en el seu camí cap a Crist, i volent romandre fidel a aquest compromís, sap prou bé que tota acció empresa, individualment o amb els altres, necessita en si mateixa l’oració al Senyor en comú, que fa fecunda cada paraula i cada gest, perquè rebin d’Ell el seu veritable valor i puguin fer-nos progressar cap a la unitat». (sant Joan Pau II).
P. Lázaro René de la Fe Gafas