És veritat que la presència de santa Teresa és constant durant tot l’any, especialment en llocs teresians com Àvila i Alba de Tormes, per motius obvis. Però també és cert que la festa litúrgica de santa Teresa de Jesús sempre és un moment propici per mirar-la d’una manera especial; i és una responsabilitat per als seus fills espirituals, és a dir, per tots aquells que en algun moment l’han sentit com a mare i mestra de vida, fer-ho més enllà de qualsevol límit físic o de lloc.
Sens dubte, santa Teresa de Jesús és una santa coneguda en molts racons del món, però diferents nivells de coneixement. De fet, fins i tot en ambients pròxims no sempre és coneguda, o la coneixem, en tota la seva veritat. El més fàcil és saber-ne anècdotes o alguna frase solta. Més difícil resulta trobar persones que hagin llegit alguna biografia seva o algun dels seus escrits. A altres persones el nom de Teresa els recorda un familiar pròxim que porta aquest nom, i això potser el motiva per acostar-se d’alguna manera a aquesta santa, nascuda a Àvila i que morí a Alba de Tormes (1515-1582).
També hi ha persones que, tenint alguna idea de la santa, no la identifiquen necessàriament amb ciutats com Àvila, Salamanca o Alba de Tormes, i que, al visitar-les per motius més aviat turístics, s’alegren de trobar-se amb ella per sorpresa. La veritat és que Teresa de Jesús gairebé mai acostuma a deixar ningú indiferent.
S’expliquen moltes coses d’ella, algunes sense gaire fonament, i altres veritables. Però, segons la meva manera de veure-ho, el més important és, sobretot, la seva condició de mestra de vida. Un magisteri que va voler i va saber exercir en moltes persones durant la seva vida, sobretot després de la seva conversió definitiva a Déu, i que ha continuat exercint al llarg dels segles fins als nostres dies.
En això hi han influït molt les seves qualitats humanes, que les tenia, i que no eren poques. També la seva pròpia experiència: en molts moments, en els seus escrits Teresa despulla la seva ànima deixant-nos veure la seva vida apassionada per Déu i pels altres, encara que no sempre és prou coherent amb aquests sentiments seus profunds. En aquest sentit Teresa és completament transparent. I, per això, no té por a reptar el lector a reconèixer els seus possibles autoenganys en el camí de la vida. Perquè, en definitiva, Teresa sent que Déu li ha donat la responsabilitat de ser mare i mestra, compartint amb els altres els camins de Déu que ella ha recorregut, i les metes a les quals s’ha sentit cridada.
Essent una dona molt pràctica, sap ho ha de ser en primer lloc amb les persones que té més a prop, és a dir, sobretot les monges dels convents que ella ha fundat, encara que en alguns moments també es dirigeix als seus propis confessors. Confessors que en algunes ocasions passen de ser mestres de la nostra santa a convertir-se, d’alguna manera, en companys i deixebles seus.
A les seves filles els diu ben clar que, com a priora i mare, té l’ofici d’aconsellar i fins i tot d’ensenyar (Camí de perfecció, Valladolid, 24,2). Entre els admiradors de la seva doctrina espiritual hi ha també sant Joan de la Creu, qui en el seu Càntic Espiritual ens remet als escrits de la nostra santa, morta dos anys abans (CB 13,7).
Hi ha moltes coses en els escrits de Teresa que, sens dubte, pertanyen a altres temps i altres circumstàncies. Però hi ha alguna cosa en ells que no passa mai: Déu. Un Déu, que és el Déu de Jesús, que és el Déu que, en la humanitat de Crist, passa i ha passat per aquest món fent el bé “i curant els oprimits pel mal” (Fets 10,38). Ella mateixa es va sentir alliberada per Déu de les seves pròpies esclavituds humanes i psicològiques.
Això mateix és el que reconeix que van fer i continuen fent els sants passats, de l’experiència dels quals va saber aprofitar-se i aprendre. En aquest sentit, el que pretén en els seus escrits no és tant que se la conegui i admiri, sinó que coneguem Déu i ens deixem guiar per Ell.
I quan s’arriba aquí, llavors és quan, al meu entendre, es pot dir que coneixem la veritable Teresa de Jesús, en la qual no hi ha ombra d’acte de referencialitat egocèntrica, sinó un constant sortir de si i buscar Déu. Especialment des de la seva conversió i el començament dels seus anys de grans experiències místiques, que, en comptes de portar-la a un plegament sobre si mateixa, la van dur a dilatar la seva ment i el seu cor fins a dimensions insospitades anteriorment per ella mateixa.
José-Damián Gaitán, ocd