En temps de santa Teresa, membres de la noblesa, devota i practicant de la religió cristiana, creien que, en circumstàncies doloroses de la vida, la mera presència a casa seva de persones “santes” tindrien el do de fer miracles i els ajudarien a superar una crisi vital, com veurem tot seguit. El títol fa referència a aquest tipus de monges tingudes per “santes”, com va ser el cas de “donya” Teresa de Ahumada, monja del convent de l’Encarnació d’Àvila.
1 – Donya Teresa, la monja santa i terapeuta
Avui coneixem bé la vida interna d’aquest convent, sobrecarregat de monges, algunes sense vocació on s’havien refugiat per a “remeiar-se”, segons va escriure graciosament la mare Teresa. Ella hi va ingressar amb una vocació provada i hi visqué com una monja “normal”, molt estimada de cara a l’exterior, amb visites d’amistats, etc.; però cap els 40 anys (1555), després d’una “conversió” inicial davant un “Crist molt nafrat” (Vida, 9, 1-3) i de la “definitiva” del 1556 (Vida, 24, 5-8), va començar a experimentar “fenòmens” psico-somàtics que podem considerar com a “místics”: un “cert sentiment de presència de Déu” sense que ella ho busqués, “expressions” interiors que no sentia amb l’oïda externa, èxtasis, visions de Crist, etc. Els experts en discerniment d’aquests “fenòmens” no es van posar d’acord: uns, la majoria, els van atribuir al dimoni; una minoria de sants i savis, a Déu, i això durà anys. El final va ser feliç: donya Teresa, enriquida pels “dons” divins s’havia convertit en una “santa”. Recordo aquest procés perquè el lector sàpiga que si donya Teresa va ser sol·licitada com a terapeuta espiritual no va ser perquè fos “monja”, sinó per la seva fama de “santa”.
2 – Sol·licitada per la noblesa espanyola: dos exemples
La primera sol·licitud d’ajuda espiritual la va rebre d’una persona noble de la ciutat de Toledo. Es tracta de donya Luisa de la Cerda, gran d’Espanya. Els lectors sospitem que en la vida de Teresa les coses no passaven casualment, sinó per projectes ocults de la Providència. Aquesta dona estava emparentada amb altres membres de la noblesa espanyola i altes jerarquies de l’Església que van obrir a Teresa horitzons nous per a les seves fundacions, sense comptar amb l’ajuda de donya Luisa per a la fundació de Malagón. La seva amistat li va durar tota la vida.
El motiu per demanar al provincial de l’orde del Carme la companyia de donya Teresa fou la mort del seu marit, don Antonio Arias Pardo (gener de 1561), que li va causar una profunda depressió; Teresa s’estigué al seu palau toledà des de finals de 1561 fins a juliol de 1562. No solament va ser el consol de donya Luisa, sinó que va aprendre molt de la vida de les grans d’Espanya, dels seus valors i dependències, descrites amb goig en una prosa crítica plena d’ironia que condensa en una frase final indicativa de les seves dependències dels protocols socials: “Vaig avorrir del tot ser senyora” i “una de les mentides que diu el món és dir senyores a tals persones” (cf. Vida, 34, 1-5). A la biografia de Teresa, aquesta noble dama hi surt amb tal freqüència que no ho puc resumir en poques línies.
Dues anècdotes enriqueixen les relacions positives de donya Luisa amb Teresa de Jesús, ja convertida en carmelita descalça. La primera va ser la seva intervenció en saber l’opinió sobre l’autògraf del llibre de la Vida, en el tribunal de la Inquisició. Es va trobar amb el cardenal de Toledo, don Gaspar de Quiroga i gran Inquisidor, en presència de donya Luisa, la seva amiga, qui li va comunicar que havia llegit el llibre i el Tribunal no tenia res a objectar. I la segona va ser la seva ajuda per enviar l’autògraf de la Vida per a la revisió i aprovació per l’eminent jutge espiritual, sant Joan de Avila a Montilla. Una dada negativa, i comprensible, va ser que no va col·laborar en la fundació de Toledo, el seu feu, perquè la mare Teresa va buscar l’ajuda econòmica d’una família de jueus conversos.
Un altre capítol, més breu, de les seves relacions amb la noblesa espanyola va ser la sol·licitud de la duquessa d’Alba a la mare Teresa perquè assistís al part de la seva filla a Alba de Tormes; però quan l’esperada assistent santa va arribar, la mare ja havia infantat i Teresa s’acostava al moment de la seva mort. Com és sabut, va morir allí el 4 d’octubre de 1582 que, en amb la introducció del calendari gregorià es va convertir en el dia 15.
I acabo recordant un fet que m’ha semblat d’unes conseqüències extraordinàries. En els processos canònics per a la beatificació i canonització hi ha una notícia envoltada de misteri relacionada amb el rei don Felip II, i rebuda per una especial revelació a la mare Teresa, que diu així: “Li vaig dir al rei que es recordés del rei Saúl”. El text l’ha fet arribar Petronila Bautista, monja de San José d’Àvila. Teresa ho va consultar amb els seus amics teòlegs Domingo Báñez i García de Toledo si havia de dir-ho al rei i li van aconsellar que ho fes. Ho va fer en una carta a donya Juana, germana del rei. La testimoni afegeix que des d’aleshores el rei “va estimar molt a la santa Mare i manava que li diguessin que l’encomanés a Déu i es van escriure moltes vegades entre ells”. La testimoni també afirma que es parlava d’això en el convent. La veritat és que es conserven només quatre cartes al rei don Felip i no consta cap trobada presencial amb ell, malgrat el que s’ha dit en una carta apòcrifa dirigida a ell.
Sigui el que sigui del testimoniatge i el seu contingut, la veritat històrica és que el rei don Felip va ser el protector de la Reforma de la mare Teresa, i defensor contra els plans per suprimir-la del nunci Sega i els carmelites calçats; també, que va propiciar la separació de la Reforma teresiana de l’orde del Carme en una província independent i que va pagar totes les despeses ocasionades pel capítol de separació d’Alcalá de Henares de l’any 1581. I, finalment, es va preocupar de conservar alguns dels autògrafs de la mare Teresa a la biblioteca d’El Escorial, on encara es poden contemplar i venerar.
Aquesta és la breu història d’una vida espectacular de la mare Teresa que encara continua viva en els cors dels seus fidels seguidors i admiradors. Aquesta breu història que he explicat forma part de la gran història que caldria completar amb la recerca i estimació que la gent sent actualment per la possessió i la veneració de les seves relíquies,les de les restes mortals: cor, braç, mà, peu, i altres diverses exposades als visitants o “tocades” de les seves pertinences personals en vida.
Amable lector i admirador de Teresa, que ella ens continuï il·luminant amb el seu exemple de vida i virtuts i amb les seves obres completes encara que no ens afavoreixi amb miracles espectaculars ”.