Dissabte passat, 15 de juny, a l’eucaristia de les 12.00 es van presentar a l’església del Santo Ángel de Sevilla dues talles del segle XVIII de sant Elesbaan i santa Ifigènia. La restauració és obra de Carles Salafranca Porcar.
En aquest text, el restaurador explica el procés:
Tenim al davant una iconografia particular i poc coneguda de dos sants venerats per l’Orde del Carme com uns dels primers fundadors i eremites que es van retirar a la vida contemplativa. Elesbaan (c.530 d. C.) va ser un rei d’ Aksum, o Axum, territori situat entre les actuals Eritrea i Etiòpia. Sent rei, va combatre els jueus i va intentar venjar els martiris dels primers cristians. Va abdicar, va lliurar la seva corona a l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem i es va retirar com a eremita.
Ifigènia era filla del rei etíop Egip i la reina Eufenisa en els inicis del segle I d. C. Va ser el propi sant Mateu, l’apòstol, qui va introduir el cristianisme a la zona; el rei es va mantenir neutral, seguint amb la seva religió, i permetent que es prediqués el cristianisme. Ifigènia, en canvi, va abraçar la fe, dedicant-se a la vida religiosa.
Les talles dels dos sants tenien un estat de conservació molt deficient. Datables a l’entorn del segle XVIII, havien estat en contacte en una zona d’humitats que havien obert clivelles en diferents parts de la fusta. Presentaven nombrosos defectes, com ara gran part dels dits de les mans, i parts de la corona que porta el rei que és derrotat pel sant. També havien perdut els seus atributs iconogràfics. Segurament la santa portava una corona als peus, disposada a la peanya, que no ens ha arribat a nosaltres.
Una espessa capa de brutícia superficial acumulada sobre les peces tapava la policromia i creava focus d’implantació d’insectes i acumulació d’humitat. S’observaven zones clivellades i amb aixecaments de policromia amb el risc de despreniment. Una densa repintada cobria totes dues capes de l’hàbit carmelita que vesteixen, tant en la part exterior com l’interior.
El plantejament del procés d’intervenció va ser intentar estabilitzar l’estructura de les talles i recuperar, sempre que fos possible, el seu estat original complet. Per a això, es va fer una neteja mecànica per retirar tota la pols acumulada sobre les peces. Posteriorment, es van consolidar i van retornar a lloc les zones desajustades realitzant injeccions i humectacions de resina acrílica en dispersió aquosa.
Afermades les parts amb risc de pèrdua, es va procedir a la neteja fisicoquímica de la policromia. Es va fer en dues fases. Una primera general per retirar els dipòsits més adherits sobre la policromia mitjançant l’ús d’un tensioactiu de pH neutre dissolt en aigua desionitzada, en baixa proporció, per retirar la brutícia adherida. I una segona, més centrada en les capes, per retirar la densa repintada d’esmalt que portaven. A tal fi, es va retirar gradualment a punta de bisturí el gruix de la repintada i, per a acabar de rebaixar-ho, es va utilitzar una mescla a parts iguals d’acetona i etanol.
Quan les talles estigueren netes, es va fer un primer envernissat intermedi de protecció per preservar l’estrat original. Després, es recuperen els volums perduts mitjançant resina epoxídica bi-component per a fusta, amb la qual es van modelar i van tallar dits, peces de la corona, plecs de vestidures i llacunes que faltaven. Es van tancar les esquerdes i clivelles de la fusta injectant, primer, resina acrílica mitjançant xeringa i tancant l’esquerda amb la mateixa resina epoxídica.
Es va prosseguir amb l’estucat, utilitzant una preparació sintètica de sulfat de calç dissolta en aigua que, aplicada a pinzell sobre les parts que mancaven, va preparar l’estrat per a la reintegració. Després de l’anivellament de les llacunes estucades, es procedí a reintegrar cromàticament els afegits amb colors a l’aigua i, posteriorment, colors al vernís. Es va acabar amb un envernissat de protecció setinat aplicat amb esprai.
Es van refer i recolocar els elements iconogràfics perduts. Les talles tenen una gran semblança amb les que es conserven en la catedral de Tui, a Galícia, de les quals hem estudiat els elements iconogràfics a completar. En el cas de sant Elesbaan, la creu alçada feta en fusta de faig rematat en punta de fletxa i el gallardet amb el lleó rampant, de simbolisme reial, enarborant la creu cristiana.
Es va pintar sobre un tafetà de cotó i es va aplicar la tela encolada. Per a santa Ifigènia, la creu alçada de fusta de faig i la casa palatina en flames, realitzada en poliestirè extrudit i massilla acrílica de maquetació, policromada a posteriori.
Amb tot el procés s’ha recobrat i completat la visió completa de les talles que, amb el pas del temps, havien alterat la seva fisonomia i perdut el seu significat al no conservar elements de la seva iconografia. S’ha intentat respectar al màxim l’estil i estat original de les escultures, actuant sobre el que mancava, perquè conservin enl la seva materialitat la pàtina i el desgast atorgats pel temps i les alteracions sofertes, encara que millorant l’aspecte global i íntegre de les peces.
Carles Salafranca Porcar
Conservador-restaurador de béns culturals
