tLa proximitat de la clausura del Sínode a la celebració de la festa del beat Francesc Palau, ofereix enguany una bona ocasió per recordar la sintonia total entre la seva experiència mística eclesial i la sinodalitat a la qual ens crida amb urgència el papa Francesc.
El P. Palau, va accentuar la importància de la vida interior, la missió i la unió mística amb l’Església (Déu-proïsme) com a mitjans per a experimentar i manifestar la comunió eclesial. Els seus escrits, especialment, les seves notes íntimes, «Mis Relaciones con la Iglesia», reflecteixen aquesta experiència mística que el converteix en profeta de la comunió eclesial com a relació i trobada.
Va descobrir l’Església com el cos místic de Crist, una unitat de creients en comunió amb Déu i entre si, que caminen amb esperança vers la plenitud: «Marxem sempre, sempre endavant, fins arribar a ser semblança i imatge de Déu; endavant sempre… Endavant l’obra de Déu!».
Per això la idea de l’Església com a misteri de comunió és fascinant i central en la teologia del beat Francesc Palau, i marca la seva vida i missió. Per a ell, l’Església no era només una institució, sinó un misteri espiritual profund que transcendeix el temps i l’espai. No és un ens abstracte, sinó una realitat del dia a dia, una forma de vida fraterna en la qual és fonamental el caminar junts seguint els passos de Jesús. És per a tots i s’ha de reproduir en cada grup i comunitat: «Estant unides marxareu unides, encadenades amb les cadenes de l’amor de Déu. Marxareu per un mateix camí… Jesucrist serà el vostre guia»..
La sinodalitat coincideix totalment amb la visió que va tenir Palau de l’Església, encara que aquesta paraula no figurava en el vocabulari del seu temps per designar-la. En els seus escrits i en la seva vida trobem l’essència vital del seu significat. És una invitació a una participació inclusiva i compromesa amb l’Evangeli, en una Església que, com a cos de Crist, acull, acompanya i envia. Així ho va entendre Francesc Palau ja en el segle XIX, posant en boca de l’Església aquestes significatives paraules: «A mi no em mouen ni les dignitats ni els honors: estimo de la mateixa manera el pastor suprem de les ànimes que…, que el senzill rabadà que des dels penyals de la muntanya pastura el seu bestiar; ni tampoc miro el ric més que al pobre, el vell que al jove, el ben format que al paralític, l’home més que la dona»
Per això per a ell l’Església que experimenta és proximitat, mare amorosa que es fa càrrec de les febleses i pobreses dels homes i dones de cada temps, curant les ferides i sanant els cors trencats. Una Església que sap conviure en la pluralitat, acollint els brots de vida, protegint-la, encoratjant-la, defensant-la: «Enmig dels pobles sóc la teva filla, l’Església militant sobre la terra, i ploro amb els que ploren i pateixo amb els que pateixen; aquí tu ets el meu pare, el meu metge, aquí el meu consol i alegria, aquí la teva paraula és el pa de la meva vida, i tot el que fas als meus membres els malalts m’ho fas a mi i jo t’ho agraeixo i perquè em busques i serveixes en els pecadors, malalts i afligits, perquè en la pena i aflicció em dones consol…».
Perquè, segons Palau, l’Església és una comunitat construïda i formada «no de pedres, sinó de cors humans» que està més prop del perdó que de la condemna, del servei amorós que del poder ambiciós; que, com Maria, sap ser lloc de trobada de Déu i la humanitat, de conciliació i germanor.
Per tot això, celebrar la festa de Francesc Palau és una cridada a caminar plegats com a comunitat, obrint-nos a l’Esperit Sant i escoltant les veus de tots els membres de l’Església sofrent, especialment les dels més vulnerables. Les seves paraules a Juana Gratias, la primera Carmelita Missionera, ens continuen interpel·lant avui: «Mira’l en aquest cos que és la seva Església, nafrat i crucificat, indigent, perseguit, menyspreat i burlat. I sota aquesta consideració, ofereix-te a cuidar-lo i prestar-li aquells serveis que estiguin a la teva mà»
El seu llegat continua inspirant les congregacions que va fundar, les Carmelites Missioneres i les Carmelites Missioneres Teresianes, i als fidels en la recerca d’una comunió més profunda amb Déu i entre si. Aquestes congregacions i les seves respectives associacions laicals han continuat la seva obra missionera i espiritual en els cinc continents, dedicant-se a l’educació, l’atenció als malalts, a la promoció de l’espiritualitat i de la justícia social. El seu enfocament en la vida contemplativa combinada amb l’acció missionera continua sent una inspiració per a la vida de l’Església.
Lola Jara Flores, cm