Nadal és una festa per a totes les famílies. És el moment de l’any que ens reuneix per a compartir taula i la joia del naixement de Déu. Torna a néixer i ho fa perquè hi hagi vida, unió, amor entre tots els que formen una família. També en la família que fundà santa Teresa. Ella mateixa convidava les seves filles a celebrar-ho amb tota la il·lusió, i així comencen a recórrer els convents les nadales compostes per la mare Teresa i les seves filles. Les copien, les intercanvien i les canten per celebrar que Déu ha nascut a Àvila, Segòvia, Sevilla, Malagón… i, poc a poc, per tota la geografia espanyola a mesura que es van fundant més convents carmelitans. Podem imaginar les monges cantant amb panderos i castanyoles ‘letrillas’ com aquesta escrita per la pròpia santa Teresa:
“¡Ah, pastores que veláis,
por guardar vuestro rebaño,
mirad que os nace un Cordero,
Hijo de Dios soberano!”.
I no només les monges, també els frares, tot i que menys, escriuen cançons pel Nadal. Així, recordem especialment sant Joan de la Creu que compon els Romanços de l’Encarnació. Són 9 romanços en els quals repassa tota la història de la salvació per acabar contemplant l’escena del Naixement:
“Y la Madre estaba en pasmo
de que tal trueque veía:
el llanto del hombre en Dios,
y en el hombre la alegría,
lo cual del uno y del otro
tan ajeno ser solía”.
I no solament en aquests anys llunyans del segle XVI, sinó que aquesta vida íntima familiar es transmet i arriba fins a santa Teresina, que una nit de Nadal, per a alegrar les seves germanes, escriu un llarg poema conegut com La gabieta de l’Infant Jesús. Heus aquí algunes estrofes:
“Bon Jesús, germanet nostre,
has vingut deixant el cel
i la teva ocelleria,
dolç Infant, és el Carmel.
Nostra gàbia no és daurada,
més nosaltres l’estimem;
ni pel pla ni pel boscatge
ja mai més no volarem.
Els boscatges de la terra
no ens podrien contentar,
en la solitud austera
sols per Tu volem cantar.
L’ocellet que canta sempre
no pren cura del seu pa;
d’un gra de mill s’acontenta,
ni sembra i sembrarà.
Com ell, dins la gàbia nostra
de ta ma tot ho rebem.
Aquí baix, la sola cosa
que ens cal és que t’estimem.
Nostres veus son cant refilen
amb els àngels purs del cel,
car els àngels tots estimen
els ocellets del Carmel.”
(Traducció del francès, Maria Antònia Salvà)
Arribem al segle XX i ens trobem amb més sorpreses. El beat Eufrasio del Nen Jesús, assassinat per odi a la fe el 12 d’octubre de 1934 a Oviedo, és un autèntic mestre en l’art de la poesia. Entre els seus nombrosos i suculents poemes no en trobem cap dedicat al Nadal. Només tenim una ‘letrilla’ que situa al final d’una presentació inigualable de com és i ha de ser el veritable Nadal viscut en família, i a la vegada defensa amb afany el model de família tradicional, fonament de la vida de l’Església:
“Corramos pastores
corred a adorar
al Rey de los cielos
que ha nacido ya…
que ha nacido ya.
Venid y digamos
con mucho fervor:
Santo, Santo, Santo Dios”.
I en els nostres dies la tradició continua viva. Quan en aquestes dates visitem les carmelites sempre acostumen a acabar amb alguna nadala que ha compost una germana, o es treuen un paper manuscrit d’algun cant que fa anys va escriure alguna religiosa que ja celebra Nadal amb el Nen. L’esperança i alegria mai falta, tot és joia perquè ha nascut un Nen, ha nascut Déu, ha nascut el Salvador:
¡Venid todos y cantad,
vamos todos a entonar;
a rezar y a esperar
una nueva Navidad!
BON I SANT NADAL!
P. Rafael Pascual Elías, ocd