Frares Carmelites Descalços, Carmelites Descalces, Carmel Seglar,
Família del Carmel Teresià a la Província.
Germans, germanes:
Us saludo amb la Pau que neix del Cor de Jesús!
Des de les terres germanes d’Amèrica, en la visita pastoral al Vicariat Regional de l’Uruguai, Bolívia i Paraguai, tinc l’oportunitat d’oferir-vos unes paraules que ens ajudin a preparar-nos per a la celebració del N.
P. sant Joan de la Creu i que visquem amb goig la preparació al Misteri de la Nativitat del Senyor. És un motiu d’esperança per a nosaltres la professió solemne celebrada recentment en el Vicariat dels germans Carlos de Palacio i Juan G. Ascurra i la del germà Ignacio Clemente que celebrarem el pròxim dia 8 a Saragossa. Felicitacions a tots tres! Veniu
Senyor, Jesús! repetirem durant tot l’Advent, quan el profeta Isaïes anuncia com serà el Messies que vindrà; Joan Baptista assenyalarà qui és el Messies, que ja ha vingut; el mateix Joan serà proposat com a model d’austeritat i d’espera; Maria i Josep acolliran el Messies fent possible el seu naixement entre nosaltres.
A la Regla se’ns recorda que hem de viure “en obsequi de Jesucrist i servir-lo amb cor pur i bona consciència, esperant de només d’ell la salvació”. Va bé al començament de l’Advent llegir aquest text que ens recorda que el Senyor va venir una vegada per a tots, però que torna sempre, com si fos la primera vegada, per a cadascun de nosaltres. Cadascun hem de viure l’expectació del Senyor, per rebre d’ell la salvació. L’esperança és sempre d’allò que no es posseeix, perquè, si ja es té, ja no seria esperança. A Déu no se’l posseeix, se’l busca, se’l desitja, per això l’esperança fa com un buit, ens ajuda a despendre’ns de tot el que no és Déu.
El cristianisme no solament recorda el fet històric de Jesucrist, sinó que proclama i celebra a Crist ressuscitat com a esperança del món. El text de la Regla ens recorda l’orientació de l’existència humana cap a l’últim futur, cap a la vida en Déu i amb Déu, sense que per això la història perdi valor, el compromís amb el present històric.
L’Advent ens recorda que la salvació descansa en una vinguda, i que al qui ve no se l’han pogut inventar ni produir els homes; ha vingut a nosaltres des del misteri de la llibertat de Déu.
Iré a buscar a mi esposa, /y sobre mí tomaría / sus fatigas y trabajos / en que tanto padecía; / y porque ella vida tenga, / yo por ella moriría, / y sacándola de el lago / a ti te la volvería
Cada any, l’Advent ens exhorta a considerar el prodigi d’aquesta vinguda. Però també ens recorda que el seu sentit només pot assolir la seva plenitud si el Salvador no ve solament per a la humanitat en el seu conjunt, sinó, a la vegada, per a cada home en particular. En les nostres alegries i misèries, en les nostres conviccions, perplexitats i temptacions, en tot el que constitueix el nostre ésser i la nostra vida, Jesucrist és el meu Salvador. El que em coneix fins al més peculiar, el que pren el meu destí en el seu amor, el que m’il·lumina, el que em toca el cor i m’orienta la voluntat cap al bé.
En los amores perfectos / esta ley se requería: / que se haga semejante/ el amante a quien quería; / que la mayor semejanza / más deleite contenía; / el cual, sin duda, en tu esposa /grandemente crecería / si te viere semejante/ en la carne que tenía.
L’autèntic Advent procedeix de la profunditat de l’amor de Déu:
Irélo a decir al mundo, / y noticia le daría / de tu belleza y dulzura / y de tu soberanía”.
No oblidem que aquests dies celebrem la festa del nostre pare sant Joan de la Creu, i que l’Advent va estar molt present en la seva vida. Un 28 de novembre de 1568, amb altres companys, va iniciar a Duruelo la vida del Carmel Descalç, una experiència de pobresa i simplicitat. I encara que no li agradava parlar d’aquestes coses, aquell Advent va ser un temps d’esperança i d’oració, tenia com a meta tornar a l’arrel del Carmel, imitant la senzillesa amb què Crist va viure a la nostra terra.
Anys després, la nit del 2 al 3 de desembre de 1577, va ser segrestat i empresonat al convent del Carme de Toledo, on va començar l’experiència més radical de la seva vida, fins que va aconseguir escapar-se la nit del 17 d’agost de 1578. En aquestl Advent de 1577, viscut en solitud, sant Joan de la Creu s’obre a l’esperança que no defrauda, la que es posa en el Déu que s’ha humanitzat per a viure amb nosaltres i que sempre està venint als nostres cors.
Estant a la presó de Toledo, el Nadal de 1577, Joan de la Creu va escriure el seu gran romanç de 310 versos sobre la història de la salvació. A l’última part canta el naixement del Nen Déu, sembla que, amb delicadesa i tendresa, va muntant el seu Betlem amb els seus versos, cantant com al Nen nounat:
La graciosa Madre en un pesebre ponía / entre unos animales / que a la sazón allí había.
I constata que:
Los hombres decían cantares/ y los ángeles melodías,/ pero Dios en el pesebre/ allí lloraba y gemía. / Y la Madre estaba en pasmo/ de que tal trueque veía; / el llanto del hombre en Dios/ y en el hombre la alegría, / lo cual del uno y de el otro / tan ajeno ser solía.
Per Nadal recordarem el començament d’una història, la de Déu amb nosaltres, el Déu fet home en el Nen de Betlem, i és que la humanitat de Crist, que “és la nostra felicitat”, no sols es refereix al moment de la passió i mort de Crist, sinó a la totalitat del misteri de l’Encarnació, que ens recorda que Déu s’ha fet home, i que és tota la vida de Jesús, des del seu naixement fins a la seva mort en la creu, la que és font de salvació i felicitat per a nosaltres.
L’esperit del Nadal és carnal, no s’expressa amb proclames espiritualistes, que aparten a Déu de la vida, sinó que s’encarna en un nen, fràgil, que plora a mitja nit, refugiat en un pessebre. Aquest nen, la Paraula feta carn i pronunciada en silenci, és el nostre salvador, l’ hem de mirar, l’ hem d’escoltar, perquè en ell Déu ens ho ha donat tot i ens ho ha dit tot.
El Nadal ens parla d’un Déu boig d’amor per les seves criatures, per tots i cadascun de nosaltres, que estem asseguts a la taula dels pecadors i que tenim les mans buides de mèrits. Tan boig que, per recuperar la nostra amistat, es fa com un de nosaltres. Contemplant el Nen de Betlem arribem a comprendre que, en ell, com afirma l’apòstol Pau, ha aparegut la gràcia, la bondat, l’amor de Déu a l’home, no per les obres de justícia que hàgim fet, sinó per la seva pròpia misericòrdia, que venç la por i el temor.
La festa del Nadal té un perill, i el del consumisme que l’envolta no és el més greu, sinó l’excessiva espiritualització que ens porti a oblidar que Déu es va fer carn palpable en un nen necessitat de l’afecte d’uns pares -Maria i Josep-, de l’ajuda de la gent senzilla que va anar fins a la cova
on havia nascut, que va experimentar el plor, perquè “Dios en el pesebre lloraba y gemía”.
Feliç temps d’Advent, visquem en aquest sentit la festa de N. P. sant Joan de la Creu, tinguem mirada especial per a les nostres presències a Segòvia i Úbeda, i feliç i sant Nadal a tothom!
Fr. Francisco Sánchez Oreja ocd
30 de novembre de 2023, festa de sant Andreu, apòstol.