Quin moment o quina experiència que et va fer sentir que tenies vocació religiosa?
Tot va començar de petitó, quan tenia uns 8 o 10 anys, en el meu col·legi San Viator d’Osca, el meu professor de religió, Rafael Gállego, un sacerdot religiós de la Congregació de San Viator, va veure que jo tenia una “atenció especial” a l’assignatura de religió i que feia uns quaderns molt cuidats. Un dia parlant amb ell en una avaluació de les meves ‘feinetes’, em va dir directament si havia pensat en ser sacerdot o religiós. Això em va quedar com una petita llavor i, al cap de molts anys, la llavor va donar fruit, d’una manera inesperada per a mi. Després vindria la primera comunió i la confirmació, però el meu esperit juvenil lliure em va fer allunyar de l’Església durant 10 anys. Una confessió amb un monjo benedictí en el Monestir de Leyre va canviar la meva vida per sempre, vaig tenir l’experiència espiritual més transformadora i alliberadora que mai hagués somiat.
Després vaig viure un any d’intensa recerca espiritual en un grup de fe en la parròquia dels Salesians d’Osca, amb l’acompanyament d’un sacerdot salesià, amb vida sacramental, etc. Un carmelita descalç, amic del meu pare de joventut, Sergio Marqueta, em va recomanar un retir espiritual amb un altre frare carmelita descalç, el pare Pedro Tomás Navajas, i amb l’ajuda d’una carmelita missionera de l’Índia, Beatrice D´Cunha, vaig entendre que el Pare Déu havia preparat un camí inesperat per a mi, el Carmel Descalç. Aquestes mediacions van ser determinants per descobrir la meva crida com a fill de Teresa de Jesús i Joan de la Creu, gràcies a ells he conegut el Carmel, la família que ha seduït el meu cor per sempre.
Com explicaries aquesta crida a servir Déu de manera més profunda?
Abans de descobrir la meva vocació com a carmelita, vaig estar 10 anys col·laborant de voluntari amb els Germans Franciscans de Cruz Blanca a Osca, una acció social i caritativa de gran intensitat amb pacients de perfils de tota mena en risc d’exclusió social, toxicòmans, dones de l’àmbit del tràfic, pacients amb ELA, pacients amb psiquiatria, etc. Era la meva passió i allí conèixer Crist amagat en ells… però anys després d’entrar a l’Orde dels Carmelites Descalços, la meva mare em va preguntar: “Per què has triat un Orde d’arrel contemplativa i no t’has ficat amb els Franciscans de Cruz Blanca si fa 10 anys que col·labores amb ells?” i jo sense adonar-me, li vaig respondre: “perquè he estat molts anys cap a fora, cap a fora, i ara sento que Déu m’ha cridat per a ficar-me cap a dins, dins” (no vaig ser conscient d’aquesta resposta, de fet ni me’n recordava que li vaig respondre això, fins que la meva mare m’ho va recordar anys després). Després de 9 anys de formació i vida consagrada en el Carmel Descalç, m’he adonat que la vida d’oració intensa, d’oració d’intercessió, té el mateix efecte o és més poderós si pot ser a l’acció social i la caritat amb els marginats de la societat, que el que pot fer Teresa de Calcuta o qualsevol persona que lliura la seva vida a la cura dels malalts. Això és un tema molt llarg i que podem intuir en l’oració de Jesús en l’evangeli de Joan, 17.
Quin ha estat el teu procés de formació espiritual i acadèmica fins a ara?
En totes les etapes del meu procés formatiu a l’orde —postulantat, noviciat i estudis (8 anys)— he tingut la immensa fortuna de tenir formadors que m’han acompanyat amb una delicadesa i una proximitat exquisides, amb l’estil teresià de la determinació, profunditat, humanisme i valentia… els 7 anys invertits en l’estudi de la carrera de Teologia, més tots els cursos de formació pròpiament carmelitana (l’orde ens ha ofert amb moltíssima generositat una gran quantitat de cursos sobre santa Teresa, sant Joan de la Creu i els místics del Carmel, amb els millors especialistes del món), i he experimentat que tota aquesta formació acadèmica, sense una vida de relació íntima amb Crist en l’oració, sense un camí de creixement en la humilitat i en la vida fraterna, sense un acompanyament espiritual que ens “desenganyi” de les nostres percepcions subjectives i ens posi en veritat, tota aquesta formació seria pura teoria abstracta desencarnada. Per això sempre dic, i no em cansaré de repetir-ho, que en aquests 9 anys he tingut la fortuna de formar-me en dues universitats: la vida fraterna conventual amb els germans i la carrera acadèmica de teologia… totes dues realitats han estat essencials per al meu creixement integral.
Quin ha estat el teu procés de discerniment fins a arribar a la professió solemne?
Des que vaig entrar a l’orde fa 9 anys, he tingut la gran sort de tenir formadors i directors espirituals que m’han acompanyat i ajudat a descobrir en cada etapa el que Déu em regalava a través d’un lent i progressiu procés de discerniment, que juntament amb les comunitats formatives i els diferents provincials amb el que he tingut el goig de créixer, tots ells m’han anat ajudant a discernir la voluntat de Déu. Per part meva només he hagut de deixar-me conduir i escoltar amb molta atenció el que ells m’anaven insinuant i el que jo anava descobrint per mi mateix amb la seva ajuda. Ells m’han anat acompanyant i valorant fins arribar a aquest moment… Hi ha una certesa, un foc interior que em diu que aquesta és la voluntat de Déu per a la meva vida. La meva professió solemne simplement és la confirmació molt discernida i acompanyada de la primera crida que Déu em va fer al principi quan vaig entrar en l’orde, i la meva passió per Jesús i el Carmel creix cada dia i cada dia em sento més agraït. I puc dir que hi ha molt poc mèrit meu, que tot és gràcia rere gràcia. Em sento com un nen acaronat per Déu. On em portarà? No ho sé, el que sí que sé és que la gràcia que rebo de Déu és inversament proporcional a la meva fragilitat.
Què significa per a tu fer la teva professió solemne?
És la pobra resposta que puc donar-li a Jesús davant el seu amor sobreabundant amb mi, un compromís del meu amor per Ell davant la desmesurada generositat que vessa sobre mi cada vegada que m’acosto sincerament a Ell, perquè la seva misericòrdia, sempre nova i sorprenent, sobrepassa totes les meves expectatives, és la forma que tinc de viure en gratitud i gratuïtat davant Ell, unint-me a Ell per sempre amb el meu compromís de fidelitat a Ell en l’Orde de Teresa i Joan de la Creu.
Quins creus que són els desafiaments més grans que et trobaràs en la teva vida religiosa?
És difícil precisar una resposta perquè ja sabem el que ens diu la Paraula de Déu que els camins de Déu són inescrutables, “els seus camins són més alts que els nostres camins”, i si ens deixem portar per les seves sorpreses res és predictible en Déu, però sé que el desafiament més gran que enfrontaré no és el que em vingui de fora, les sorpreses que Déu em té preparades, sinó que la lluita ve i vindrà del meu interior, els meus bloquejos, els meus hàndicaps, les meves pors, la meva incoherències… tot ells formen el gran desafiament que estic cridat a enfrontar amb paciència i humilitat per a anar lliurant-me cada dia més a la voluntat que Déu vol per a mi encara que moltes vegades no l’entengui.
Com veus el teu paper dins de la comunitat religiosa i en la societat en general?
En primer lloc, ser un testimoni de comunió a l’Església i en la societat, davant l’emergència desmesurada de tantes polaritzacions i divisions en molts àmbits: social, eclesial, personal… davant les actituds de menyspreu que vivim contínuament vers els qui pensen diferent a un mateix. Malgrat que soc una persona intensa, vitalista i extravertida, em sento cridat a viure cada dia més cap a dins, encara que soc un frare de vida activa, sento una gran atracció per la vida de silenci, així que em sento cridat a viure enmig de la vida activa del món la vida “contemplativa-claustral” en el meu interior i tractar de comunicar-ho als altres, malgrat els infinits estímuls als quals estigui sotmès, deixar-me transformar per aquesta vida de silenci interior en la meva relació viva amb Crist i només quan em deixi traspassar per la seva mirada Ell podrà portar aquesta pau i tendresa, aquesta acció guaridora i salvífica de Crist a través meu a les persones que Déu posi en el meu camí.
Com integres l’oració i l’espiritualitat en la teva vida diària?
Aquest sí que és el gran desafiament de la vida d’un frare carmelita descalç, perquè el nostre fonament carismàtic és 100% contemplatiu i 100% actiu-apostòlic. Com ja he dit abans, el gran repte és procurar mantenir la vida de relació viva i íntima amb Jesús, vida de silenci interior i de contemplació al mig i per sobre dels infinits estímuls als quals estem sotmesos tots els que vivim en el “món”. Aquesta vida interior silenciosa per mitjà de continus actes de fe i d’actes de presència contínua de l’Estimat en el nostre interior és la forma que tinc perquè el ritme desenfrenat d’aquest món en el qual vivim no m’allunyin ni un instant de la presència amorosa del Ressuscitat que viu dins de nosaltres, perquè com dirà el nostre pare sant Joan de la Creu, Déu està en el centre de la nostra ànima per essència contínuament, encara que estiguem en pecat mortal dirà ell, però la nostra crida consisteix en deixar que la seva gràcia vagi penetrant més i més en el nostre interior per a prendre consciència de la seva presència viva i contínua per gràcia, per mitjà dels sagraments que ens ofereix l’Església, i anar alliberant-nos progressivament del pecat. El problema és que els estímuls dels quals parlava abans, les ferides emocionals, els diversos complexos personals, la falta de fe, etc., fan que ens oblidem d’aquesta presència amorosa definitiva en el nostre interior, la realitat més profunda i alliberadora que pugui descobrir i imaginar l’ésser humà, aquest va ser el gran descobriment de la nostra fundadora santa Teresa de Jesús per a innombrables generacions de tots els països, cultures i religions.
