Aquells que anaven a escoltar Joan el Baptista sabien o pressentien que alguna cosa important estava a punt de succeir. Creien que aquesta vegada es tractava d’una acció molt especial del Senyor a favor del seu poble i per això no es plantejaven preguntes teòriques, no buscaven els rabins per saber què en pensaven, sinó que van prendre decisions eminentment pràctiques: què cal que fem, és a dir, com hem d’actuar per acollir, per a respondre al que està a punt de passar. Per això anaven a l’encontre de Joan, perquè tènia una resposta per a cada un d’ells, per a cada problema, això és per a cada vida i les seves circumstàncies.
Joan batejava com a resposta religiosa al que esperaven i amb aquell baptisme, cadascú es plantejava com era la seva vida i en què podien canviar, especialment per evitar la injustícia. Per això Joan els obria camins concrets de sortida i tornada a la llum i a la veritat de Déu que es manifestaven en l’Aliança, en la Llei. A tothom convidava a compartir i repartir el que tenien, a veure a qui patia al seu costat i a donar confort i ajuda en la mesura de les pròpies possibilitats.
Però alguns van voler anar més enllà i veure en ell algú més que un profeta. Joan, llavors, els desenganyava: jo només he vingut a batejar per recordar a tothom l’aliança; però, atents, que darrere meu ve l’Esperat, el Messies veritable. Reconeixereu que pot més que jo, perquè Ell és qui realment complirà les promeses de Déu i ho podreu veure en les vostres pròpies vides. Perquè Ell és l’hereu, destinat a «desposar» el poble de Déu i per fer-lo partícip de la mateixa vida divina.
Joan sap, i ho proclama, que no és digne ni capaç de fer el que farà Aquell que ve: el seu és un baptisme amb aigua destinat a despertar, perquè tothom s’espavili i preparin la seva vida per rebre allò que realment la canviarà: el baptisme de l’Esperit, que fa participar de la vida mateixa de Déu i això només pot fer-ho el Messies. Joan anuncia un judici, una purificació però només com un avís i preparació; el veritable canvi, la transformació, el judici en la veritat ve amb Ell. Aquest serà el temps de la Gràcia per excel·lència però també la darrera oportunitat de canvi i conversió. Qui reconegui i aculli i es lliuri a Qui ve, rebrà la vida divina amb l’Esperit, abrusarà en el foc d’amor veritable, qui el rebutgi cremarà com la palla inútil palla a la foguera que no s’acaba.
Primera lectura: Sofonías 3, 14-18a
Crida de goig, ciutat de Sió. Aclama, Israel. Alegra’t i celebra-ho de tot cor, ciutat de Jerusalem. El Senyor ha tret fora els qui et condemnaven, ha fet fugir els teus enemics. Tens dintre teu el Senyor, rei d’Israel, no veuràs mai més cap desastre. Aquell dia diran a Jerusalem: «No tinguis por, Sió, no deixis caure les mans; el Senyor, el teu Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d’aplec.»
Filipenses 4, 4-7
Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així, la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.
Evangelio: Lucas 3, 10-18
En aquell temps, la gent preguntava a Joan: «Així, doncs, què hem de fer?»
Ell els responia: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres.»
Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia també uns cobradors d’impostos que li deien: «I nosaltres, mestre, què hem de fer?»
Ell els contestà: «No exigiu més del que està establert.»
Igualment uns guardes li preguntaven: «Què hem de fer també nosaltres?»
Ell els deia: «No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo o de denunciar-lo; acontenteu-vos de la vostra soldada.»
La gent, que vivia en l’expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies. Ell respongué dient a tothom «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el blat, l’entrarà al seu graner, però la palla, la cremarà en un foc que no s’apaga.» Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.