“Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà”

En aquest últim diumenge d’Advent, propera ja la celebració del Nadal, la Paraula ens presenta directament l’experiència única i irrepetible de la Mare de Déu, centre d’aquestes celebracions juntament amb Aquell qui ve. Al costat d’aquesta gran Dona recorrerem els pocs dies que falten per acollir Jesús, fill de María i Fill de Déu.
La primera cosa que hem de recordar i viure és aquest coprotagonisme: Déu no ens salva sense nosaltres, com va escriure sant Agustí. En el centre d’aquesta festa hi trobarem Maria i Jesús perquè la fe cristiana no se centra només en Déu (teocentrisme) ni en l’home (antropocentrisme) sinó que és «teàndrica», és la fe en el Déu que es fa home per ser fidel a la seva paraula i a la seva acció en tots els temps.
Ens ho recorda la primera lectura quan parla de Betlem, que és terra de Judà però també d’Efraïm, una de les tribus del nord, un llogaret sense importància però bressol del rei David i la seva dinastia, i lloc escollit per a aquest esdeveniment que ho va canviar tot per sempre. Aquí apareixerà el «cap d’Israel» que pasturarà els seus germans per al retorn no a una terra promesa sinó al compliment de totes les promeses de Déu. El Senyor farà que la humanitat sencera retorni a Ell, es reconciliï amb el seu Creador i entre tots per accedir junts al regne on tots som fills i vivim com a germans. L’Evangeli ens presenta la Verge, anomenada Maria, a qui feia poc l’àngel havia anunciat que seria la Mare del rei que ve. En la seva conversa amb l’àngel ha sabut que Isabel, la seva cosina, també està encinta i sense perdre temps, va a visitar-la, per a ajudar-la, sí, però també per a compartir el que està passant. És l’única amb qui pot fer-ho perquè la nova realitat creada per la paraula només ha arrelat en elles. Els altres protagonistes del relat o no han cregut (Zacaries) i s’han auto exclòs, de moment, de la història, o fins i tot no saben (Josep) o no els importa (resta dels «assabentats» d’Israel). És una trobada única i decisiva que va més enllà d’un gest de solidaritat i ajuda entre dones i parentes: és una trobada entre dues creients decisives perquè avanci la història de la salvació i arreli en la realitat. Per això, quan Isabel sent la veu de Maria, la seva criatura, que ja és el profeta Joan Baptista, salta en el ventre, es posa en guàrdia, a la seva manera anuncia i assenyala que ha arribat aquell per a qui ha vingut a preparar el camí i distingir-lo entre tots els homes. La mateixa Isabel s’omple de l’Esperit que ha entrat a la casa amb Maria i proclama el que està succeint: qui ha entrat no és solament la cosina Maria sinó la «beneïda entre les dones» que porta en el seu ventre el «beneït» per excel·lència, perquè és la mateixa Benedicció de Déu encarnada que es vessa sobre tota carn. Isabel confessa aquesta joiosa realitat i s’alegra, en la seva petitesa, com Betlem, de rebre la visita de qui havia de venir i ja ha arribat. Amb la màxima senzillesa, ens està ensenyant i recordant quina ha de ser la nostra actitud: en Maria, amb Maria arriba Aquell que és per a cadascú la Benedicció, el perdó, la salvació mateixa de Déu, com anirà mostrant l’Evangeli.
Isabel revela la reacció de l’infant Joan, que ha saltat d’alegria en el seu ventre per a anunciar a qui acabava d’entrar i proclama el que més ens importa a tots, ara en aquest temps i sempre: feliç Maria i ella, perquè han cregut! i feliç tot el qui cregui, perquè només creient accedim i ens mantenim en comunió amb la nova realitat que va sorgir llavors i continua present, canviant les vides i la història mateixa. El que ha dit el Senyor es compleix i es complirà, és, de fet, la veritat i la realitat nova portada pel Fill de Déu en persona, Jesucrist.