Continuem endavant en aquest temps d’Advent, en el record viu i en la celebració de l’adveniment del Senyor, que va venir i va prometre que tornarà en el moment que millor consideri. El diumenge passat, la Paraula ens va recordar com, històricament, va començar l’Evangeli, el relat de la primera vinguda de Crist que culminarà en la segona i definitiva. Escoltàvem la predicació del Baptista que anunciava la vinguda del Messies com a principi de la fi, com a començament de la intervenció definitiva de Déu en la història: el Senyor ve i cal preparar-li el camí en nosaltres i en el nostre context, mitjançant la “conversió”, seguint-lo i donant suport a la seva acció.
Avui, el propi Jesús confronta aquesta predicació de Joan Baptista, la seva mateixa persona i el seu significat per a la història de la salvació: com ens afecta a nosaltres, a les nostres vides. Segons el text, Joan, des de la presó, fa que preguntin Jesús, directament, si Ell és aquell que ha estat anunciant o no, perquè havia sentit opinions per a tots els gustos sobre el que Jesús feia i deia, la seva manera de parlar amb autoritat, és a dir, que no repetia, com Joan havia fet, el que deien els anteriors profetes i feia obres extraordinàries sense, potser, dedicar-se massa a la denúncia –que tampoc faltava en Jesús– o directament fer efectiu el judici de Déu.
Jesús li respon assenyalant el que està fent, i que tothom pot veure: els cecs hi veuen i els coixos caminen, els leprosos resten nets, els sords tornen a sentir-hi i fins i tot ressuscita els morts; però, sobretot, els pobres reben i escolten l’Evangeli, la Bona Nova: el Regne ja és aquí! I li fa una recomanació: ‘benaurat qui no s’escandalitzi de mi’. Això és essencial: no escandalitzar-se de Jesús sinó mirar amb detall la seva obra, la seva paraula, la seva Persona i ser capaços de reconèixer-hi la definitiva intervenció de Déu. Aquesta resposta i el que segueix revela bastant l’actitud de Jesús: entén que els que el veuen i escolten es puguin escandalitzar de la seva acció històrica, i no reclama a Joan ni a ningú una mena de fidelitat a cegues (no ens demana “combregar amb rodes de molí”), “crucificar” la nostra raó sinó obrir bé els ulls i les oïdes per a comprendre en profunditat la gran novetat de l’acció de Déu en Ell. I per això parla de Joan amb tota veritat. De fet parla del que Ell, i gairebé tot Israel han vist en Joan: la gent no anava a veure un fenomen o un personatge popular per la seva paraula, la seva riquesa o el seu comportament. No, Israel va sortir a veure un profeta que duia, després d’alguns segles, la paraula fresca i viva de Déu. Jesús el reconeix, davant de tothom, com el seu missatger, com algú més que un profeta, el darrer, que ha tingut la satisfacció de fer l’últim anunci i preparar el camí al qui havia de venir i ja era aquí. Tanmateix, Joan no serà l’últim –això també és cert–. Joan és sens dubte l’home més gran per la seva situació i per la missió rebuda de Déu, que precedeix immediatament la veda l’última intervenció i la instauració del seu Regne, però aquest Regne, el de Crist, és molt millor, és l’últim i cadascun de nosaltres que en participem tenim raons per ser veritablement feliços, perquè hem vist i sentit, veiem i sentim, el que tants Sants i Profetes no van poder veure ni sentir.
