Apropar-se a la mare Maravillas de Jesús és entrar en contacte amb una santa dels nostres temps, una madrilenya ‘castissa’ i una fundadora de convents que segueix l’estil de la seva mare santa Teresa. Tot això i molt més hom pot descobrir quan obre la porta del seu cor a santa Maravillas de Jesús. Podria dir, parafrasejant fra Luís de León, que jo no vaig conèixer la mare Maravillas, però me n’han parlat.
I començarem pel principi, per aquesta primera trobada amb una monja canonitzada a Madrid el 4 de maig de 2003. Amb 19 anys i fent el primer curs com a seminarista diocesà, vaig participar en la canonització de 5 grans espanyols, entre els quals santa Maravillas de Jesús. La missa a Colón va ser impressionant. Hi havia seminaristes de tot Espanya amb gran la il·lusió per distribuir la comunió al final de la celebració. Cada vegada que es parlava de santa Maravillas, un nombrós grup de seminaristes aclamava el nom d’aquesta monja que per a mi era totalment desconeguda. M’explicà un seminarista de la meva diòcesi que els que criden tan alegres són els seminaristes de Getafe perquè el monestir de santa Maravillas està al costat del seu seminari en el Cerro de los Ángeles. Així, revestit amb una alba i unit a tants seminaristes, és com vaig tenir la meva primera trobada amb santa Maravillas.
Passa el temps. Vaig deixar el seminari per entrar en el Carmel Descalç. Aleshores ja sabia ben bé qui era aquesta santa. Però amb el que no comptava era conèixer la família que deixà el pis de Claudio Coello 33 a les 21 monges de la comunitat del Cerro a l’inici de la guerra civil. Aquesta part de la història de santa Maravillas ens apropa al Madrid dels anys 30 i a una Espanya dividida que crema entre flames. La providència les ajuda a deixar Madrid i passar a França per arribar a San José de las Batuecas, a Salamanca, on hi viuen la resta dels anys de la contesa bèl·lica fins que poden tornar a aquest Madrid que veié néixer una nena el 4 de novembre de 1891 i que també fou testimoni de la seva mort essent monja a La Aldehuela l’11 de desembre de 1974. Però tornem a la família d’aquesta casa que serví de refugi a santa Maravillas i les seves filles durant un mes. És un tema que aquesta família viu amb joia i agraïment ja que els ajuda molt en la seva vida de fe. Poca gent sap que tres germanes de l’avi d’aquesta família havien ingressat al Cerro abans de la guerra. Dues d’elles van anar a la fundació de Kottayan (Índia), de les quals, una tornà al Cerro 20 anys després i més endavant passà a Arenas de San Pedro. L’altra germana mai més tornà a trepitjar la seva terra pàtria. La que restava en el Cerro fou la que suggerí a santa Maravillas refugiar-se a casa de la seva família; més tard estigué a Mancera i després a San Calixto. Heus aquí una altra manera de conèixer santa Maravillas: a través d’una família que resa, segueix Déu i dona gràcies per aquest singular privilegi que moltes vegades centra les amenes converses quan compartim taula com a bons amics.
Anem més enllà, als inicis del meu sacerdoci com a carmelita descalç, quan aquest Sagrat Cor de Jesús que demana a santa Maravillas fundar un monestir en el Cerro de los Ángeles, em portà per algunes de les seves 11 fundacions. Conèixer Duruelo, o Mancera, o la més amagada, Cabrera, o arribar fins a la costa a Montemar (Torremolinos) i el ja citat San José de las Batuecas, fou un gran regal que em motivà a continuar coneixent a santa Maravillas. A això cal afegir-hi també el pas per l’Encarnación d’Àvila. Totes parlen d’una monja que porta una intensa vida d’oració, que busca la glòria de Déu i la salvació de les ànimes i que ajuda a tothom que li surt a l’encontre. Això és el que vaig sentir dir a algunes monges formades per santa Maravillas. Però encara és més impressionant tractar amb algun testimoni directe de les fundacions. Encara viuen i tot són records entranyables. Tinc gravat a la memòria l’entusiasme d’un sacerdot malagueny que a Montemar em parla amb el seu accent i desimboltura andalusa dels records de joventut quan una monja vella anà a fundar a un lloc tan especial com Torremolinos. Això de vella ho diu amb moltíssim afecte. Afegeix que tenia el do de profecia perquè no solament fundà un convent de monges de clausura; aquesta casa fou el primer pas per obrir una guarderia i una residència d’ancians. Tot això als anys 60, quan la costa malaguenya començava a apuntar el que seria en els nostres dies. “Aquí volia santa Maravillas fer present Déu enmig de tant de soroll, pecat i allunyament de Déu”. Paraules que fan veure l’amor cap a una religiosa que es deixà portar per Déu i que avui és santa. El mateix podria dir sobre els castellans forts dels voltants de Mancera i Duruelo que ajudaren a aixecar aquests monestirs tan pròxims entre si i tan visitats per aquesta monja que anava i venia des de Madrid a Peñaranda per a arribar fins a Mancera i Duruelo. Tot això és història viva que ens guarda en l’amor de Déu.
Ara, passats els anys, miro cap enrere i dono gràcies a Déu per haver posat en la meva vida a santa Maravillas de Jesús, i amb ella a tants que ja la coneixien i m’ajuden a clamar amb tota la il·lusió d’un seminarista que es prepara per al sacerdoci, a acompanyar famílies que posen la seva centralitat en Déu i a escoltar atentament a tots els que han tractat directament amb una santa que avui té molt per dir-nos. Tots són importants; tots aquells que em parlen d’ella.
Fra Rafael Pascual Elías, OCD