Fra Joan de la Creu tenia uns ‘andares’ estranys i no perquè tingués cap mena de problema físic que se sàpiga, però ell era així de singular, un home que semblava qua anava a contracorrent de tothom. Perquè, només a aquest beneit se li podia ocórrer alló de “andar a perder y que otros nos ganen es de ánimos valerosos, de pechos generosos…”.
En aquest món nostre el més lògic, encertat i políticament correcte, com s’acostuma a dir, és jugar a guanyar. És el que ens han ensenyat des del principi, des que som nens: guanyar quan juguem, guanyar una carrera, guanyar algun premi, algun concurs… I després, quan creixem, guanyar un lloc, guanyar aplaudiments, guanyar prestigi, guanyar autoritat. D’altra banda, en les nostres relacions, si pot ser que guanyi el que jo dic, la meva opinió, el meu projecte. La veritat és que sempre estem buscant la manera de guanyar, tenir aquesta sensació d’estar per sobre dels altres, encara que només sigui per una temporada, fins i tot en tenim prou amb uns instants. Perquè si no guanyes, ets un perdedor, i els perdedors no tenen cabuda en aquesta societat, simplement són invisibles.
Caminar a perdre i que uns altres ens guanyin, és un caminar certament estrany, fins i tot una neciesa. Passa el mateix amb això de “caminar per no veure”, que era una altra raresa que tenia fra Joan. Però a qui se li acut, amb tanta cosa que cal veure en aquest món, amb tot el que la vista ens reclama contínuament, que sembla no sadollar-se mai de coses noves. Quan podem no dubtem a anar de la seca a la meca per veure altres paisatges, altres ciutats, altres cultures. Àvids sempre de llegir l’última notícia, l’últim llibre, de veure l’última pel·lícula.
Els nostres passos solen ser lleugers, tant per guanyar als altres com per poder veure el màxim de coses possibles. Aquesta és la nostra manera, raonable creiem, de conducta. Una manera que, pel que sembla, no ens deixa mai satisfets amb res, ni amb la petita victòria ni amb l’últim que hem vist. Al final, tot ens acaba cansant.
Sant Joan de la Creu tenia una manera de viure molt diferent, caminant en amor ni cansava ni es cansava. Al cap i a la fi, ell que no volia guanyar res es va deixar conduir guany més gran, i ‘suyos fueron los cielos y la tierra, los justos y los pecadores, y los ángeles y la Madre de Dios… Y todas las cosas fueron suyas, fue el mismo Dios, porque Cristo era suyo y todo para él’.
Estranys ‘andares’, sí. I també gran saviesa. Tant de bo aprenguem d’ell a no continuar malgastant el tresor de la contemplació.
Gna. Irene Guerrero ocd (Monestir de Toro)