Avui parlem amb José Manuel Triano, president nacional del Carmel Seglar. Per apropar-nos a aquesta rica realitat de la Família del Carmel Descalç.
A algú que no conegui el Carmel Seglar, com l’explicaria?
Per a algú amb fe el descriuria com una gran família que camina unida seguint Jesucrist, de la mà de la Verge, a la manera de Teresa de Jesús i Joan de la Creu, però amb la nostra realitat del món d’avui. Per a algú allunyat de Déu ho faria igual, però accentuant el concepte de família i el de compartir la vida.
Quins són els trets principals?
Crec que estan explicats en la resposta anterior. Però en ressaltaria dos: la dimensió comunitària i l’estar sempre en cam; crec que aquests han de ser les nostres principals característiques.
En general, com s’organitzen les comunitats de carmelites seglars?
Acostumen a estar organitzades a redós d’un convent o monestir dels nostres frares o monges, tot i que això no és condició indispensable perquè pugui formar-se una comunitat ocds. En general, jo diria que s’organitzen on hi hagi persones que se sentin interpel·lades per l’Esperit, per a complir la voluntat de Déu en les seves vides, seguint el camí de Teresa de Jesús i Joan de la Creu, dins de l’Orde dels Carmelites Descalços amb tot el que això representa.
Com es pot viure la vocació carmelita des del laicat?
En un món com el d’avui, descobrint Déu en cada persona que ens envolta, en tothom amb qui ens relacionem. Trobant Déu en cada acció que fem per trivial que sembli, és a dir, tenint present Déu en cada segon que vivim i en cada acció que realitzem en el treball, en la família, en els fets de cada dia…, de manera senzilla. Podríem dir que la millor manera de ser laic carmelita és sent “místic d’estar per casa”.
En aquesta vida, sembla que el compromís sigui una paraula ja oblidada. Entenc que aquesta paraula en majúscula és fonamental per al dia a dia d’un carmelita seglar
Totalment. L’amor sense compromís deixa de ser-ho per a convertir-se simplement en un simple sentimentalisme. Nosaltres estimem amb l’Amor de Déu, perquè és Déu qui estima a través nostre i som estimats per Ell a través dels altres i de l’Església. Per això, el compromís ha de ser natural, no imposat, ha de sortir de les nostres entranyes, d’“el nostre centre més profund”. És una necessitat, no una obligació.
En aquest món, amb tant de soroll, és possible parar-se per escoltar el missatge de Teresa i Joan de la Creu?
Crec que hauria de ser a l’inrevés, els nostres sants pares ens ensenyen a parar-nos per poder escoltar Déu sense sortir d’aquest món en el qual Ell ens vol. Ells es deixen trobar sempre amb tothom a través dels seus llibres i de cadascun dels qui formem la gran família del Carmel.
Què els diria a aquelles persones que hagin sentit curiositat al llegir aquesta entrevista?
Més que dir alguna cosa els mostraria els braços oberts. Que s’acostin! No podem assegurar que tinguin la vocació de carmelites seglars, però sí que podem assegurar-los que els acompanyarem i ajudarem en el seu camí de discerniment. Després, tinguin o no la vocació, els nostres braços continuaran oberts.