Eufrasio Barredo Fernández neix el 8 de febrer de 1897 a Cancienes, prop d’Avilés, en aquesta Astúries màgica que custòdia a la seva santa muntanya l’estimada Santina, la Verge de Covadonga. Eufrasio es cria entre Tornón (Villaviciosa) i Mieres, on estudia en el col·legi dels Germans de les Escoles Cristianes (La Salle).
Descobreix la seva vocació de carmelita descalç i deixa la seva terra per anar a viure a la ribera navarresa de l’Ebre, a Villafranca de Navarra, on hi havia el seminari menor carmelità. És més gran que la resta dels alumnes, però s’adapta molt bé a la seva nova vida. A Villafranca hi estudia des del 1912 fins al 1915 i posteriorment passa al convent de Larrea (Biscaia). Allí, amb 18 anys, pren l’hàbit de la Verge del Carme i comença el noviciat. Professa el 27 de juliol de 1916, i tot seguit, continua la seva formació a Marquina (Biscaia), on viu l’any de professorat, que era una mena de segon noviciat. Seguidament passa a Burgos i Vitòria per a estudiar filosofia, i a Bilbao per cursar teologia. Fa la professió solemne la vigília de sant Josep de l’any 1922.
Pocs mesos després arriba l’ordenació sacerdotal a Santander. És el 23 de setembre i Eufrasio té 25 anys. Li falta acabar el quart curs de teologia. Per això, és destinat a Calahorra (La Rioja). Conclosos els estudis, i vistes les seves qualitats intel·lectuals, és nomenat professor a Vitòria i més tard a Bilbao.
Arribem a l’any 1926. El P. Eufrasio passa uns dies en el Desert de Hoz de Anero (Cantàbria) i poc després és enviat a Polònia, concretament a Cracòvia. Allà, amb 29 anys, s’ho passa molt malament. Ho expressa el seu patiment en aquests versos que parlen per si sols i més encara si llegim entre línies: “No insistas más, pues si canto,/ se renuevan mis pesares./ Déjame callar, en tanto/ que, derretidas en llanto/ brotan mis penas a mares”.
Al crear-se la nova Província de Burgos, el 1028 torna a Espanya. Aquest retorn a la pàtria espanyola és per a ell, sens dubte, un merescut descans i tranquil·litat després de tot el que havia sofert els últims anys. És nomenat professor en el convent de Burgos. També dirigeix les revistes Monte Carmelo i Ecos del Carmelo y Praga. Poc li dura l’estança en aquestes terres perquè a l’any següent li donen patent per a Oviedo, on exerceix com a professor, director espiritual, confessor… fins que el 1933 es nomenat superior de la comunitat.
Viu intensament el final de la seva existència com a prior de la casa on, juntament els seus germans. pateix les greus conseqüències del fallit cop d’estat de l’octubre de 1934. Molt pocs dies, però moltes morts. Molts assassinats per odi a la fe. La comunitat de carmelites descalços és empresonada. El P. Eufrasio, als seus 37 anys, en saltar la tanca del convent, queda malferit i es refugia en una casa. Passats uns dies demana anar a l’hospital.
És el 12 d’octubre, en descobrir que és un frare l’arrabassen del llit, el porten al mercat vell i allí, cap a les 12 del migdia, mor afusellat. Clama el que porta dins i són les seves últimes paraules: “Jo us perdono. Visca Crist Rei!” El seu cos queda en terra sis dies fins que la Creu Roja el recull i el porta al crematori de San Roque. Així acaba la vida d’un carmelita descalç al qual avui podem invocar en la nostra oració: Beat Eufrasio del Nen Jesús, prega per nosaltres!