El cicle del Nadal té -en principi- un punt de referència exclusiva al problema de Déu que intervé en la història dels homes. Així ho ha percebut l’ésser humà en les societats cristianitzades durant segles, especialment en la civilització occidental i traspassada a altres continents. En el nostre temps, tenint en compte l’esperit dessacralitzat de les creences religioses i cristianes que s’ha anat imposant en les mentalitats col·lectives de la humanitat, l’encarnació de Déu en l’home Jesús, ha deixat de ser un referent cultural necessari en la història de la cultura universal.
1 – Nadal i el misteri de Déu
Per pensar i viure temps de Nadal ens cal, com a tema de fonamental, l’acceptació de l’existència de Déu que continua operativa en la civilització contemporània, sobretot l’occidental i dignifica els éssers humans. És veritat que això crea un problema a l’ésser humà “racional”, el qual es resol de maneres diferents depenent del lloc on es neix i viu i de les tradicions culturals de l’educació. I el problema s’agreuja perquè el cristianisme proposa que el seu Déu és el veritable, però en Trinidad de Persones: Pare, Fill i Esperit Sant. I per a complicar i confondre encara més la raó humana, proposa com a veritat inqüestionable que només el Fill s’ha encarnat en l’home Jesús de Natzaret en la “plenitud dels temps” o en la “culminació de la història”. El relat del cristianisme culmina amb la presència de Maria, la mare de Jesús, que recull en el seu si tota la grandesa i les misèries del rei David en la línia descendent del qual hi ha Jesús. Obro un parèntesi curiós: santa Teresa de Jesús va aprofitar la presència de Maria mare per defensar la dignitat de les dones tan estimades per Crist.
En los lugares donde se ha difundido la religión cristiana y desde niños se ha oído esta propuesta, se repite y se acepta sin grandes problemas; pero a los intelectuales y racionalistas, conocedores de la historia de las religiones, les resulta difícil conjuntar fe y razón, cristianismo y conocimientos científicos. Y, sin embargo, no se puede celebrar y vivir la Navidad en su plenitud sin aceptar la existencia de Dios. En nuestro contexto cultural actual se impone la pregunta: ¿cómo pueden celebrar los ateos la Navidad?
Pel que fa a això, molts pensadors proposen que és tan racional el creure en Déu com no creure-hi, i que l’ateisme està justificat per la complexitat de l’acte de creure; i amb més raó l’actitud moderada dels agnòstics que mantenen una reserva mental tant davant l’existència de Déu com la seva negació. Aprofito aquestes propostes per preguntar si és procedent en la situació actual del pensament crític l’antiteisme, el teòric, i amb més raó el militant que continua perseguint els creients en Déu. Com a pura anècdota recordo que la meva biografia de la santa d’Àvila, Mi Teresa, l’he dedicada als creients en Déu, als ateus i als agnòstics. Aprofito, també, per comentar que personalment trobo més present i actuant Déu en els místics i en els “conversos” de l’ateisme i indiferents a la creença en Déu que en els propis teòlegs, fins i tot admetent que les seves reflexions són necessàries per a explicar els dogmes cristians.
2 – Memòria emocional dels “Naixements” o “Pessebres”
Representen l’aspecte artístic i festiu de l’esdeveniment sacre, la seva eloqüència social, la popularització del misteri, fins i tot -a vegades- en les societats dessacralitzades, el més visible i meravellós. Si els “Pessebres” o “Naixements” reprodueixen com va poder ser l’esdeveniment original, benvinguts, i com més artístics, millor; sí que demanaria als “pessebristes” que tinguin present l’esperit sagrat i místic que va commoure l’ànima sensible i poètica del creador de l’esdeveniment fa vuit segles, sant Francesc d’Assís. Avui hi veiem molts excessos en alguns “Pessebres”, amb figures alienes a la història del misteri i a l’escenari original, introduint esdeveniments o personatges contemporanis, accions fins a indecoroses, etc. Cal prioritzar els criteris sacres i els fets històrics. Altra cosa és dessacralitzar el misteri de la Nativitat, fent-lo completament aliè al que celebra la litúrgia cristiana, un exemple més de la increença de les nacions antigament cristianes i que van deixant de ser-ho. En el fons, de tanta festa dessacralitzadora, almenys alguna cosa es divulga del misteri de l’encarnació de Déu.
3 – El folklore de les festes del Nadal
Faig referència a l’oportunisme de les societats opulentes del primer món per comercialitzar, i a vegades dessacralitzar, l’antic i sacre esdeveniment que va succeir en solitud i silenci, aliè als interessos socials i menys comercials dels temps. Si ens centrem en els relats evangèlics, Déu va venir al món en un lloc inapropiat, revestit en carn de nen, envoltat per l’amor dels seus pares (!), i els seus veïns més propers ni se’n van assabentar. Els jueus perquè no van creure que el Messies tan esperat apareixeria d’aquesta manera, quan ells creien ho faria revestit de poder, amb majestat règia i desitjós d’alliberar el poble oprimit per les potències estrangeres; les autoritats romanes que ocupaven Palestina no es preocupaven de les antigues profecies que els havien de treure el poder; només els àngels, vigilants del cel i de la terra, i els pastors, treballadors nocturns amb els seus gossos guardians, es van apropar per veure el que havia succeït, diuen que en un estable d’animals domèstics; i, també, els reis o savis de llocs llunyans que amb els seus regals van anar a adorar el rei faixat amb bolquers.
En els nostres dies, almenys en les societats riques i evolucionades, allí on encara hi ha restes de la predicació evangèlica, s’adornen els carrers cada any amb majors gal·les: il·luminació dels carrers, arbres lluminosos cada vegada més esvelts i adornats; i paral·lelament, la provocació interessada dels comerços dels carrers il·luminats. I la gent, mig embogida, cercant a l’immens maremàgnum comercial alguna cosa per comprar, ja sia per ús propi o per intercanviar regals amb familiars i amics.
Cal esperar que els escenaris lumínics i els interessos comercials no esmorteeixin la llum de Betlem perquè continuï il·luminant el món i els seus habitants creients o ateus.
P. Daniel de Pablo Maroto, ocd