Tenim a prop la festivitat de sant Joan de la Creu. Per aquest motiu, hem parlat amb un dels escriptors que més el coneixen i que més ha fet per divulgar els seus textos, el periodista i escriptor Carlos Aganzo. Amb ell, avui ens apropem a les figures de sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús.
Què et va fer decidir per sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús com a temes per a la teva poesia?
De petit, sant Joan de la Creu ja era un dels meus poetes favorits, juntament amb Antonio Machado. Les imatges del Càntic espiritual em semblaven una cosa absolutament sorprenent, plenament poètiques. Més endavant, quan tenia catorze o quinze anys, el vaig escoltar en la veu de Amancio Prada i el seu so se’m va quedar gravat per sempre. A Teresa de Jesús la vaig conèixer més tard, a través de la seva prosa, i de manera molt especial des que vaig arribar a Àvila. Tot el que ells escrivien a mi em motivava per a escriure els meus propis poemes.
Com vas descobrir la connexió entre la teva veu poètica i l’espiritualitat d’aquests sants?
Els meus poemes sempre han buscat aquest “anar més enllà” de la veu poètica, aquest “no sé qué que queda balbuciendo”. Aquest misteri que ha de tenir tot poema com a tal. Les imatges i els símbols que utilitzen tant l’un com l’altre em van facilitar, com a lector, l’entrada a un món al qual, com deia santa Teresa, només s’hi pot accedir a través de la paraula. El pas del que llegim al que escrivim sempre és el més natural en la nostra tradició, de manera que al final mai saps si el que diu ho diu el lector o ho diuen els autors que ha llegit. O tots alhora.
Quin és el teu procés d’escriure poesia sobre figures històriques i espirituals com sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús?
Més que escriure poemes “sobre” Joan o Teresa jo escric poemes “amb” ells. Dialogant amb ells a través del temps. El meu llibre ‘La bellesa’ porta com a subtítol “Veintisiete poemes con Juan de Yepes”. Les seves paraules em conviden a escriure amb les meves paraules. Les seves emocions, sobre les meves emocions. La grandesa de l’escriptura és que ens crida a cadascun pel nostre nom. I ens convida a respondre.
Hi ha algun aspecte particular de les seves vides o ensenyaments que t’hagi inspirat més?
La vida, tan diferent, de qualsevol dels dos, és sempre inspiradora. De Teresa de Jesús em va atreure sempre el seu amor per l’escriptura, i també el seu sentit de la intimitat, del familiar, de la petita vida de convent, com a font inesgotable per trobar a l’interior les respostes més altes que tots busquem. Com a peripècia vital, la fundació de San José em sembla una de les grans gestes de la nostra història espiritual. De Joan de la Creu sempre em va impressionar la seva capacitat per tractar la bellesa més alta des de la seva més baixa condició en aquest món: tancat en aquest ventre de balena de la captivitat a Toledo, sofrint el dolor i la tortura i, no obstant això, buscant l’estimat amb tota l’emoció imaginable per ‘bosques y espesuras encendidos’. La seva flama d’amor viva més enllà de qualsevol circumstància biogràfica.
T’has enfrontat amb reptes específics per expressar les experiències espirituals d’aquests sants a través de la poesia?
El desafiament més gran de la mística és sempre tractar d’expressar l’inefable, allò que no es pot expressar. Per això el llenguatge poètic és l’únic capaç d’aconseguir-lo. En el cas de sant Joan, el desafiament el va guanyar ell gràcies a la seva saviesa, al seu profund coneixement no només de l’escriptura bíblica, sinó també d’altres fonts d’espiritualitat, com judía o la sufí, que impregnaven la cultura de la seva època, i que avui serveixen perquè tot el món l’admiri com el gran místic universal que és. Amb santa Teresa, el repte encara era més gran, perquè el seu llenguatge no es recolzava només en els grans símbols o les grans referències, sinó que volia explicar des de baix i des de dins, de la manera més senzilla possible, l’enorme complexitat de la seva experiència. La pròpia capacitat del llenguatge pla, amb camins fins llavors inexplorats, per a alçar el vol molt més allà de la realitat palpable. Obligant al llenguatge a ‘parlar’, Teresa de Jesús va fundar les bases de la riquesa del castellà actual.
Com et relaciones amb la rica tradició poètica i espiritual associada a sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús?
A través d’ells i després d’ells, m’he acostat més tard a altres poetes místics i espirituals, des de Hildegarda de Binge fins a Abulàfia o el turc Yunus Emre, passant pels nostres fra Lluís de Lleó, Fra Lluís de Granada o Joan d’Àvila. Però també soc molt sensible a la petjada de Teresa i de Joan en tants i tants poetes posteriors a la seva època. Soc dels que pensen que el sant enterrament del qual parla Cervantes en El Quixot és una referència a sant Joan. I, també, dels saben el que li deuen al poeta de Fontiveros els sonets de l’Amor Oscuro de Lorca, per exemple, o altres poemes d’Antonio Machado, María Zambrano o Unamuno, per citar solament els grans referents de la nostra literatura.
Fas referència a obres anteriors o busques establir un diàleg poètic amb altres escriptors que hagin tractat temes similars?
Potser altres lectures, més enllà de santa Teresa o sant Joan, s’han infiltrat també en la meva expressió, però en realitat intento seguir dialogant “en directe”, paraula per paraula, amb els seus textos, sense recórrer a tercers.
Com esperes que la teva poesia impacti en aquelles persones que potser no estan familiaritzades amb la vida i l’obra d’aquests sants?
Estaria molt content si algú es commou escoltant un poema meu vestit per sant Joan o per santa Teresa. I més si d’aquesta agitació, a més del batec de la pròpia experiència de qui escolta, en sorgeix la necessitat, la curiositat o l’impuls d’acostar-se a les fonts. Si se sent interpel·lat, de l’una o l’altra manera, per aquest ‘no saber sabiendo’ de la paraula poètica que ells van utilitzar amb gran mestratge.
Has notat diferències en la recepció de la teva poesia entre audiències familiaritzades i no familiaritzades amb l’espiritualitat de sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús?
Que el lector espavilat identifica amb més facilitat les referències, i poca cosa més. Però crec que l’emoció, si n’hi ha, és la mateixa. Fins i tot que pot ser més intensa per a qui no sap res de Joan ni de Teresa, per a qui rep directament la paraula abrusada, sense filtres ni mixtures. El llenguatge de la bellesa, recordem-ho en Joan de la Creu, és el que es manifesta ‘toda ciencia trascendiendo’ (i tota erudició, per descomptat).
Com ha evolucionat el teu punt de vista poètic sobre aquests temes?
Voldria pensar que he incorporat aquests assumptes al meu llenguatge personal, més enllà del necessàriament espiritual; a la meva escriptura quotidiana en altres línies de la poesia o fins i tot en la meva escriptura assagística i periodística. I que el vaig acostant als problemes, als reptes, a les inquietuds i les intempèries de la meva època. Diguem que, seguint les seves petjades, ara busco la meva pròpia paraula en el temps.
T’has sentit influenciat per noves interpretacions històriques o pel teu propi creixement espiritual?
M’han agradat més o menys algunes aproximacions, sobretot a la figura de Teresa de Jesús. Algunes m’han semblat tremendes. Però en general, pel que fa a ella, crec que com més la reinterpreta en la història, més i més gran es fa la seva empremta. El cas de sant Joan és diferent, perquè la seva poesia continua molt, moltíssim per davant de la seva pròpia biografia, la qual potser està necessitant d’un bon ‘aggiornamento’ en els nostres dies.
Quina és la teva connexió personal amb l’espiritualitat de sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús?
Crec que tenim una relació íntima, personal. Diria que familiar, en el sentit més elevat. Quan rondo pel món procuro que les meves petjades s’adaptin a les seves petjades, per a sentir-me a casa tot i estar a fora, per a no quedar-me ‘entre las azucenas olvidado’. I quan torno a Àvila, sento que sóc a casa. A la casa familiar.